Gomorra

Poques paraules: "Gomorra" descriu la mediocritat de l'espècie humana quan fracassa socialment i s'organitza en base a la desconfiança, el lucre i un lamentable concepte de l'honor. En aquest cas aquesta mediocritat pren la forma de la camorra italiana, però podria ser qualsevol altre context amb aquests trets distintius en comú. Per això "Gomorra" és una pel·lícula depriment i redundant, no explica res que no sabem però ens recorda tot allò que preferiríem no saber.

Sòrdida, bruta, hortera, lletja, trista, desamparada i orfe de cap il·lusió o construcció d'ideals, l'estructura social que descriu és una claveguera de mediocres sense ambició, a menys que s'entengui per ambició assolir poder. Poder per matar, poder per amenaçar, per aterroritzar, etc. Un poder relatiu, més lligat a la força que a la persuació. I tots sabem que persuadir és més difícil i meritori que obligar i, per tant, és més ambiciós qui vol convèncer que qui es conforma amb imposar.

Decadència social, humana, en un futur nou Renaixement veure aquesta pel·lícula serà com per a nosaltres veure ara una pel·lícula sobre la baixa Edat Mitjana o alguna altra època fosca i sense benefici.

"This is the one..."

Joan as Police Woman, nom de grup perturbador, veu delicada, piano escola Cat Power, Nick Cave, Joni Mitchell, Lisa Germano... La cançó meravellosa, suau, trista i dòcil, enunciat sense pols sota l'estora, enunciat cantat a cor obert. Sense tornada? Sense ponts? Sense clímax? Amb tot alhora? "This is the one...". Gairebé cinc minuts que passen com si fossin dos, lents, amb les cordes al fons fent de retén, amb el piano recolzant la veu de la Joan Wasser.

Decència

Vigo Mortensen fa d'Everett a Appaloosa, la pel·lícula d'Ed Harris sobre el de sempre: la força de l'amor. L'amor com a correctiu, i com a far moral. El personatge d'Ed Harris, Virgil Cole, és un paio executador amb dificultats de comunicació perquè no té el costum de matisar. Quan li fa falta la paraula exacta per explicar-se amb precisió (és de perfil simple però prou llest per entendre que en ocasions dir la paraula exacta és essencial) que acut a Everett/Mortensen, que és el seu alter ego il·lustrat. Com li diu Harris durant la narració, la seva debilitat és que té sentiments. Té raó Harris? Dèbil en relació a què? És dèbil -té sentiments- qui vol o qui pot? O qui els mostra? O qui els saps mostrar? O qui els sap expressar?



Fàbula moral i pel·lícula amb moments fabulosos, Appaloosa m'ha fet pensar en la rectitut moral dels westerns, pel·lícules on el paisatge dibuixa el codi ètic i moral, on l'aridesa del terreny és l'aridesa de les persones, on les barres dels saloons són metàfores de l'ànima humana, sòbria i èbria en funció de la dosi, de la decantació del dia, d'un detall, d'un gest, d'un batec de més, accelerat i pertorbador. És colpidora l'escena en què Harris, contrariat perquè se sent qüestionat o avergonyit de la part de si mateix més sentimental, fot una pallissa a un pobre desgraciat que beu, patosament, sí, però en realitat només embrutant la seva pròpia dignitat, però rep un jec d'hòsties: en absència de paraules, cops de puny, en absència d'acceptació, projecció. En absència de compassió, càstig. Tant fa la víctima quan la víctima és un mateix, pensen els botxins, per fatalitat de les víctimes.

Appaloosa respira motius universals. El tercer vèrtex és Jeremy Irons. Harris, Mortensen, Irons. Triangle pesat, rols universals: 1) austeritat coherent; 2) sentimentalisme fugisser; 3) misèria moral. I és el 2 qui decideix, qui, en últim terme, transcendeix el paisatge àrid, qui se sobreposa a la misèria moral i legitima el seu destí, el seu camí solitari i sentimental.