"Los hombres que no amaban a las mujeres", de Stieg Larsson

Se n'ha parlat molt i la mort de l'autor, Stieg Larsson, n'ha fet parlar encara més. Los hombres que no amaban a las mujeres és el primer volum d'una trilogia que completen La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina i La reina en el palacio de las corrientes de aire.

Realment, Los hombres... és un llibre de lectura compulsiva, que t'atrapa del principi fins gairebé al final, et desperta la curiositat per l'evolució de la trama de manera incontestable, pura addicció. Aquest aspecte és innegable. Una altra cosa és que sigui una obra mestra o una obra de referència, que al meu entendre no ho és. És una gran lectura per submergir-s'hi, però a banda del plaer i la distracció, que no és poca cosa, no aporta res més. No hi ha lectures atemporals, visions universals, perduració d'un discurs. El que hi ha és una crítica al maltractament de dones per part d'homes que de vegades flirteja amb el maniquïsme, posant en perill l'efectivitat del missatge mateix que l'autor intenta expressar. No arriba ser barroer, però hi ha moments en què fa tant explícita la denúncia que vol fer que és a punt de convertir-la en una caricatura. En síntesi, una lectura agraïda que es gaudeix amb intensitat però que, un cop conclosa, deixa pocs estímuls per a la retenció i posterior digestió. Una obra de consum immediat, ben plantejada i resolta, però poc candidata a la relectura.

"Doubt" ("La duda")

Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams i Viola Davis interpreten un guió excel·lent de John Patrick Shanley (alhora director), intel·ligent, valent, colpidor. En temps de certeses inconsistents, Doubt és un curs accelerat d'introducció en la subtilesa, els matisos, la compassió, la dialèctica entre virtut i compassió, la humanitat, la culpa, la penitència, la sospita, el prejudici i, esclar, el dubte. Com a espectador, gràcies a la precisió del text i la magnífica interpretació dels quatre actors principals, el visionat de Doubt és un exercici d'atenció constant, un recorregut guiat però no dirigit per un camí que comença amb el plantejament genèric de la naturalesa de la incertesa, en forma de fantàstic sermó, que continua per un plantejament metafòric no menys brillant dels perills dels prejudicis i la rumorologia, i culmina amb un final en què penitència, compassió, culpa i dubte cohabiten un espai desolat en què la lògica acaba esdevenint dolorosa quan s'aplica despiatadament i sense tenir en compte la debilitat del factor humà. La raó sistematitzada, l'integrisme virtuós i la persecució obsessiva de veritats intuides queden retratades en una pel·lícula esplèndida, que té tots els condicionants per convertir-se en un panegíric moralista insuportable i, en canvi, es converteix en un insòlit exercici d'humanisme honest, sincer, modest, turbador i emocionant.