Pestanyes

10 de gen. 2010

"In the Loop"

"Take no Prisoners", a més d'un directe macarra de Lou Reed, és una expressió contundent, de màxims, la declaració d'intencions definitiva. Desapareix el marge, el matís, la subtilesa. Tot o res, ni compassió ni especulació o estratègia. Dialèctica? De màxims, arguments extrems. Iso 6400, per entendre'ns. Obertura màxima, full equipe.

"In the Loop" és una pel·lícula a les ordres del "Take no Prisoners": gas a fondo i sense pietat. Acidesa? "De la que fa sortir llagues". Moralitat? "Al fons a la dreta". Picades d'ullet? "Picades d'ullera, en tot cas". Despietada i realista. Tan realista que fa por i serà de difícil digestió pels benevolents i/o ingenus que diran que "exagera", que el món "no funciona així". Tenen raó: el món és un lloc cruel i sense una vena als ulls pot resultar insuportable. Que li diguin a Albert Camus, a Kurt Cobain, a Franz Kafka. "In the Loop" no fa s'envena els ulls, mira al sol a la cara i l'espectador pot cremar-se, o tancar els ulls. O dur ulleres protectores. Però de la hòstia no se n'escapa.

Fa unes setmanes vaig llegir al RDL un article del Joan Pons sobre sèries de TV de la dècada del 2000. Com que en conec el criteri i el rigor, i encara que de vegades no coincideixo amb les seves línies argumentals, respecto els seus judicis de valor i quan destaca una obra sé que serà interessant, que no serà un hype de flipada momentània per entendre'ns. En l'article em va cridar l'atenció una referència a una sèrie, "The Thick of It", de la qual no n'havia sentit a parlar (no estic especialment al dia de les sèries, he vist les òbvies: "Soprano", "The Wire", "Mad Men", "The Office", "Breaking Bad", "Lost", "Alias"...). La vaig veure i em va agradar: corrosiva, esqueta, amb ritme, amb guió, amb posicionament, tot bé.

La sorpresa va ser quan, ja enbutacat al cine, els primers minuts de "In the Loop" vaig constatar que la pel·lícula és una transposició de la sèrie en format llargmetratge. Ara sé que el director i coguionista (Armandi Ianucci) i els principals actors hi són. I s'hi afegeixen bèsties pardes com James Gandolfini 'Soprano'. El resultat és excessiu, deliciosament excessiu. Es recrea, flirteja amb la caricatura, s'abona a la hipèrbole al guió, d'acord, però quina connivència amb el sarcasme tan necessària de tant en tant per no oblidar que la realitat (miserable) supera la ficció (misericordiosa).

Deliciosa com la llimona. Però -diran alguns, jo no- millor beure-la amb palleta per no fer-se malbé l'esmalt de les dents...

8 de des. 2009

"Spanish Movie", o "quiero y no puedo"

Per tots els costats, racons, matisos i el·lipsis, "Spanish Movie" és una pel·lícula frustrantment reprimida, un "quiero y no puedo porque no me dejan porque el dinero no es mío". Llástima. Si realment fos una spanish movie, casposa però desacomplexada, podria haver estat un divertimento magnífic, una partida de cul, sí, antològica. Però en tot els moments hi ha comediment, sensació de que els guionistes es partien la caixa imaginant-se diàlegs punkies i absolutament políticament incorrectes, però que després els edulcoren pensant en el context massiu en què volen/necessiten que s'exhibeixi la pel·lícula per recaptar la pasta que s'hi ha invertit. Res, la llei del mercat, a aquestes alçades ja no ens farem l'harakiri per aquestes coses, ja sabem en quin món vivim, i ja sabem què no ens n'agrada.

[El millor de la pel·lícula, la companyia. La millor amiga possible, antològica i tan amiga que és germana].

"Spanish Movie" hauria pogut ser un festival del humor i només és una gracieta. Amb tot, cal dir que s'hi aprecia el talent, perquè de talent n'hi ha a dojo. Però castrat, autocensurat, amagat, atemorit per xifres i estadístiques i previsions d'ingressos. Potser en el futur i, paradoxalment gràcies a "Spanish Movie", els mateixos que ara s'han quedat a mitges podran fer una pel·lícula bastarda i inclement que ens faci caure les llàgrimes als que quan anem al cine no esperem un catecisme de la correcció sinó un exercici alliberador de coratge i irreverència.

[Gràcies Bibs!]


6 de des. 2009

"The World", de Jia Zhang-ke (2004)

Primera frase de la pel·lícula: "Qui té una tirita?". Última frase de la pel·lícula: "ara comença el millor...".

Enmig, "El món"; enmig, la vida. Desolada i teatral, la vida sòrdida del món contemporani globalitzat. Un decorat de llum i color amb un guió inarticulat. Així som, això som. Un decorat magnífic per a un guió de silencis, incomunicació, desconfiança, esperança contrarrelotge i pèrdua i pèrdues.

El món com a parc temàtic. El món en miniatura, a escala. Concentrat. Els símbols ostentosos d'una civilització que treu pit amb xifres, que fa edifics enormes, altíssims, que supera rècords i acumula estadístiques. El món que concentra fites i segueix incapaç de comunicar-se, de resoldre's, de transcendir el seu tràgic destí, el seu tràgic guió.

"We don't speak the same language but you are my friend". La frase més commovedora del món. La frase més commovedora de "The World".


1 de des. 2009

"Zombieland": slow motion low fi fun

Acabo de veure "Zombieland". Poquíssim a dir: és un anunci de les facultats de la ultracàmera lenta, un homenatge a Bill Murray, un simplíssim relat d'amor adolescent absolutament simplista, una tia bona i un tio no tan bo però "cuco", una distracció breu i fugissera que mentre escric (fa tres minuts de rellotge que he vist els crèdits finals i la parideta afegida) ja gairebé ni recordo. Recomanable per passar l'estona perdent l'estona.


27 de nov. 2009

El trist espectacle del talent mancat d'ambició

Observo amb curiosiotat com es deteriora el sentit comú i l'elegància intel·lectual, una expressió salvatjament abusada en articles d'opinió d'opinadors que d'Oscar Wilde només n'han après la capacitat incisiva però han obviat l'extraordinària i profunda condolència, empatia i respectuositat que el movia (per a més detalls, llegiu qualsevol pàgina de "De profundis").

Llegeixo els articles d'aquests dies de terrabastall mediàtic en la premsa estatal i nacional (que cadascú faci les seves divisions) i m'esgarrifa constatar com algunes ments lúcides i aptes per a l'escriptura dilapiden el seu talent en nom d'una ambició privada de tota imaginació i grandària personal. N'hi ha que en tenen prou amb obtenir poder, el poder mediàtic, el poder de la paraula difosa massivament, el poder d'impactar en els lectors, el poder d'omplir el buit existencial amb el mirall de l'escriptura sobre tercers. Aquesta absència d'ambició en gent amb talent és un altre símptoma de la decadència cultural i moral que ens ha tocat viure, i que ens ha fet còmplices d'aquesta misèria moral que tant costa de combatre.

Costa tant que n'hi ha que es pensen que la combaten assenyalant amb el dit les nafres dels demés, i són massa poc ambiciosos per entendre que si haguessin començat per mirar-se les seves nafres ara serien el que realment podrien ser i no el que ells es creuen o els fan creure que són. Malauradament, el joc de miralls dels mitjans de comunicació és massa complex perquè l'ambició sigui alguna cosa més que una pixaradeta de bilis per aquí, una venjança per allà, o un plec de descàrrec a deshora més enllà.

És una llàstima que gent de talent sigui tan poc ambiciosa, perquè n'hi ha poca. Però no és culpa d'ells: la misèria cultural és compartida, i amb els anys, segur, se n'adonaran i potser seran capaços de convertir el seu talent en alguna cosa més que un antídot contra els problemes d'autoestima i acceptació de social.

21 de nov. 2009

Depeche Mode, Palau Sant Jordi de Barcelona, 20 de novembre del 2009

Aquesta és la meva visió del concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi d'aquesta nit, 20 de novembre del 2009. Uns quants titulars pels ganduls:

1) "Per mi, que s'estiguin tocant "Enjoy the Silence" tota la nit si volen. La millor cançó pop de la meva generació".

2) fa 20 anys em preguntava com sonarien Depeche Mode si en comptes de fer servir només teclats interpretessin les cançons amb guitarra i bateria. Ara ja ho sé; i prefereixo els teclats i les bases pregravades".

3) El "Violator" és un disc increïble de tant bo, perfecte, complet i rodó. És immaculat, és tan bo que sembla que estigui fet amb un cop de nap".

4) Martin Gore és un sensiblón que m'arriba a l'ànima; aquesta afirmació em delata, però tant me fa a aquestes alçades.

5) Dave Gahan és un xuloputes que cada dia té més veu de cazalla, però quan començar a cantar "Policy of Truth" em sento com si ell fos un ventríloc i cantés com si fos jo qui canta, i m'emociono. I això també em delata, i també se me'n fot.

6) Quan escolto "World in My Eyes" penso que per mi com si volen venir a tocar cada any aquesta gent.

7) El soul-agònic de "Fly on the Windscreen" és un temazo.

8) La versió de "Never Let Me Down" és la pitjor que els he escoltat fer en directe, i amb tot tot el Palau Sant Jordi vibrava amb raó. Lo d'aquesta cançó en directe no té nom.

9) En canvi, la versió de "Behind the Wheel" (el mític inici del "101") ha estat la millor que he escoltat mai, la qual cosa em sembla insòlita i em fa pensar que aquesta gent poden fer el que vulguin perquè tenen repertori per fer el que realment vulguin i quan vulguin.

10) Una dada: la cançó més antiga que han tocat és del "Black Celebration", disc del 1986. Per tant, hi ha quatre discos anteriors dels quals no n'han tocat ni una, i unes quantes són de culte: "Photographic", "Blasphemous Rumours", "Leave in Silence", "Everything Counts", "People Are People", etcètera.

11) El repertori adjetivat: "In Chains" (premonitòria), "Wrong" (visceral), "Hole to Feet" (resultona), "Walking in my Shoes" (rockera), "A Question of Time" (karaokera), "Precious" (desaprofitada), "World in My Eyes" (letal), "Fly on the Windscreen" (agònica), "Jezebel" (hola?), "Home" (aclamada), "Miles Away" (delmontón), "Policy of Truth" (brutal), "It's no Good" (batucada), "In Your Room" (desmillorada), "I Feel You" (millorada), "Enjoy the Silence" (antològica), "Never let me Down" (millorable), "One Caress" (llarga), "Stripped" (clàssica), "Behind the Wheel" (marededeusenyor) i "Personal Jesus" (contundent).

12) Feliç d'haver-los conegut. N'hi ha un que deia: "Don't forget the songs that made you smile and the songs that saved your life"... Les de Depeche Mode a mi m'han "salvat la vida" estèticament parlant vuitanta-set set vegades com a mínim. I si desapareixessin per acte d'alguna màgia pèrfida, se'm faria encara més insuportable ser un ens pensant amb intel·ligència i sensibilitat. I dic això mentre escolto, casualment, "World Full of Nothing" i Gore cantant "... though it's not love it means something"... Li hauria hagut de fer cas tantes vegades..

20 de set. 2009

Paraguai: agost-setembre 2009

"Transcurridas dos semanas desde que escribiera, el 31 de agosto, el Post "Llegada al Hogar Tesape Porá", la primera estancia en el Hogar llegó anteayer a su fin. En aquel Post describía las primeras impresiones sentidas al llegar a Villarrica, al Hogar, el impacto primario de aquella recepción tan afectuosa -sigo sin hallar el adjetivo que pueda definir con precisión esa bienvenida-. Entonces concluí el Post con un párrafo en el que reflexionaba en estos términos: "El reto en el Hogar es ser capaz de tener siempre muy presente que son las niñas quienes necesitan ser ayudadas y que somos los adultos quienes debemos ser capaces de tomar las decisiones adecuadas para ayudarlas, sin caer en el error de actuar en realidad en nuestra ayuda, porque es fácil caer en la autocomplacencia paternal de quien se siente ''bien'' por estar ayudando a los demás y recibe el afecto de las niñas.".

Tras 14 días, retomo esa reflexión y la ampliaré con un primer balance de esta experiencia tan conmovedora y por momentos realmente (insólitamente) pura. Antes, una apreciación que particularmente me parece esencial: el Hogar pretende ser una familia y a menudo lo consigue. Esta frase, así expuesta, dice más de lo que quizá parezca. Algunas palabras de tan usadas han perdido la potencia de su significado, erosionado por tópicos y lugares comunes. Pero no, aquí elijo las palabras con cautela y precisión, y repito que el Hogar pretende ser una familia y que a menudo lo consigue. Y todos (todos) sabemos lo difícil que resulta edificar un entorno familiar, con sus rutinas y sus jerarquías, sus relaciones, sus roces, sus apegos, sus complicidades, empatías y su contexto común que, como un enorme barco, bascula suave o bruscamente. La familia crece y se desarrolla, siempre es dinámica, y aquí radica su complejidad: no hay photo finish, no hay un método infalible, lo que hoy funciona quizás a medio plazo no sirva, no puede detenerse y decir: "ya está, ya todo funciona, y a partir de ahora todo funcionará".

El Hogar consigue a menudo ser una familia. Estos días, una familia de 35 niñas, más las Tías, las Sores, los voluntarios y las maestras. La complejidad es enorme. Pero en el Hogar habita todavía, y confiemos que por mucho tiempo, un sentimiento de complicidad común por el que las jerarquías existen pero no se imponen inflexiblemente, porque abunda la capacidad de tratar a cada una de las niñas por su nombre, mirándola a los ojos, ejerciendo de adulto cuando es imprescindible hacerlo, pero ejerciendo de amigo cuando es posible serlo.

Hablo desde el punto de vista de un voluntario. Habrá otros puntos de vista, otras miradas y enfoques, otras experiencias y vivencias. Pero expongo la mía con la máxima transparencia para constatar cómo el Hogar consigue uno de sus objetivos esenciales, el que le da nombre. Y créanme quienes lean estas líneas desde la distancia que no me motiva la complacencia y que aborrezco el maquillaje emocional, que no relato lo que querría que fuese el Hogar ni paso de largo por aquello que puede mejorar y debemos contribuir para que mejore. Que lo hay.

Pero en el Hogar he convivido con niñas felices, educadas, atrevidas (sí), peculiares (sí), cariñosas (¡qué lección!), amables cuando se sienten respetadas, confiadas cuando se gana su confianza (no siempre resulta tarea fácil, pero emprenerla es lo más agradecido que me ha ocurrido en... 20 años?), dolidas (sí), pero casi siempre con la vitalidad desbordante, la mirada vivísima, el empeño por sentir, hacer y ser, aún cuando, como toda niña y adolescente, padezcan temores, miedos, inseguridades, desconfianzas, o ecos de sufrimientos padecidos seguramente inimaginables para muchos de nosotros.

Sin embargo, la preocupación por las niñas no es tanto por su pasado como por su futuro. El origen conflictivo que las trajo al Hogar merece, seguro, una atención especial para detectar aquellos lugares que todavía duelen e intentar reforzarlos, paliarlos, mimarlos, para dotar a las niñas de los instrumentos personales esenciales para crecer con integridad, dignidad y amor propio. Pero en el horizonte está el momento en el que las niñas asuman su madurez, fuera del Hogar, y tomen sus decisiones como mayores de edad. Cuando ello ocurra, todo cuanto hayamos podido ofrecerles para equiparlas con el máximo de fortaleza interior, formación, autoestima, conocimiento real de su contexto e ilusión por luchar por una vida digna, será de gran valor para ellas. Y todos los que deseamos contribuir a este objetivo disponemos del presente para hacerlo, des de donde nos sea posible, como nos sea posible, en la medida en que nos sea posible.

Y no todas las ayudas son la misma ni deben serlo. Pero todas las ayudas deben confluir en el bien de las niñas. Sin excedernos, sin obviar el contexto socioeconómico del Paraguay, sin jugar al Pigmalión, sin querer molderlas como estatuas. Y trabajar por el bien de las niñas es actuar en favor de sus aptitudes (y conviene escucharlas y obtener su confianza para saber y detectar cuáles son esas aptitudes, quizá incipientes, quizá ya consolidadas, quizá todavía confusas), de quienes son y quienes pueden llegar a ser (no quienes querríamos que llegaran a ser), sin desprenderse de su amor propio y su dignidad. Éste, el de la dignidad básica, es el límite que con nuestro trabajo y colaboración debemos tratar de evitar que pierdan de nuevo.

Los niveles de ayuda varían des de los asistenciales hasta los más sutiles e invisibles. Todo aquel que desee noblemente contribuir puede aportar su colaboración, sea presencial, sea material, sea logística, sea a nivel de conocimientos. En el Hogar Tesape Porá hemos convivido estas dos semanas con distintos perfiles de voluntarios, y todos hemos tratado de aportar a nuestra manera lo mejor de nuestras aptitudes para beneficiar a las niñas. Des de la optimización de aspectos estructurales y de organización del Hogar hasta el trato capilar con las niñas, el trato de tu a tu, el decir "Hola Sole, ¿cómo andas?" y recibir por respuesta una conversación, no un monosílabo evasivo o una sonrisa pavloviana.

Éste, en mi caso, es el mayor regalo recibido estos días en el Hogar: el abrir algunas compuertas que tienden a estar cerradas, el poder confiar y ser confiado, el conocer por voz propia los anhelos, algunos temores, los gustos, las sonrisas, las bromas, los tics, los dejes, las maneras de expresarse, los recelos y la generosidad y la asombrosa afectuosidad de las niñas del Hogar. Conocerlas es amarlas, créanme. Y requiere paciencia, y tesón, y escuchar, y atender a detalles (gestos, miradas), y saber decir que sí y saber decir que no, y actuar como adulto cuando procede, pero saber bajar a su nivel cuando conviene, para jugar, para sonreír, para rebajar tensión, para compartir y para que, en aquellos casos en los que procede, puedan acercarse a los adultos, más allá de jararquías biológicas o docentes, con confianza y así disponer de referentes mayores en los que confiar.

En un próximo "Post" proseguiré con mi personal balance de esta muy enriquecedora e, insisto, conmovedora (primera) experiencia en el Hogar Tesape Porá.

Saludos afectuosos para todos,"

8 d’ag. 2009

Menorca en fragoneta

Menorca segueix preciosa. Tan a prop, tan senzilla, tan ben tractada que sembla un fill mimat que en comptes de sortir insolent surt generós i agraït i retorna tot l'afecte rebut amb bellesa, calma i serenor. Això desprèn Menorca.

Viatgem en furgoneta, en la 'fragoneta' de color de taronja del 1975, una volkswagen clàssica que ens fa sentir encara més privilegiats de poder estar voltant per aquesta illa inverosímil. S'hi està tan a gust que costa acceptar que tanta proximitat no va aparellada amb la facilitat per venir-hi i estar-s'hi. No. Aquí pots venir quan pots i no és sempre ni sovint. Diners i vacances són variables capricioses.

Però ara hi som i disfrutem d'aquest entorn preservat, acollidor i natural. Excepte les mostres de peculiaritats insanes de la condició humana (killàmen fent trompos amb els cotxes en una esplanada al costat de l'aparcament on tenim la fragoneta, que queda coberta de pols per la gracieta dels adolescents crònics) aquí tot té un ritme especial. I com que és una illa menuda et sents que formes part del grup de privilegiats que en aquest moment habiten l'illa.

Segueixo flipant amb els paisatges, senzills, verds i marrons, el camí d'en Kane, una mena de via lenta rural que creua parts de l'illa i que en la primera visita vam creuar en moto, les cales que semblen acabades de fer, les carreteres envoltades de vegetació, les vaques menorquines que respiren aire nèt i fan cara d'estar tranquil·les, al lloc que toca.

El racó de Maó que m'agrada (el mirador casi davant del port esportiu, a prop de la Duana) és el primer lloc on m'he estat, dues hores escoltant música i mirant la gent passar, els cotxes aparcar i desaparcar, el dia escalfant-se de bon matí, i el brogit d'aquella àrea, el més semblant a una zona estressant que he reconegut per aquí. Quan te n'allunyes un parell de quilòmetres la màgia natural de l'illa s'apareix amb parsimònia, a poc a poc, com si no tingués cap transcendència, que no la té excepte per al visitant que no viu aquests espais, aquests entorns i aquests significats sota el dictat de la quotidianeitat. Perquè fins i tot tota aquesta bellesa es pot convertir en rutina, en dia a dia i en paisatge que de tant veure'l no es veu. Però per sort i per desgràcia, aquest paisatge no forma part de la meva rutina, i per això cada vegada que en formo part m'al·lucina.