Pestanyes

8 de des. 2009

"Spanish Movie", o "quiero y no puedo"

Per tots els costats, racons, matisos i el·lipsis, "Spanish Movie" és una pel·lícula frustrantment reprimida, un "quiero y no puedo porque no me dejan porque el dinero no es mío". Llástima. Si realment fos una spanish movie, casposa però desacomplexada, podria haver estat un divertimento magnífic, una partida de cul, sí, antològica. Però en tot els moments hi ha comediment, sensació de que els guionistes es partien la caixa imaginant-se diàlegs punkies i absolutament políticament incorrectes, però que després els edulcoren pensant en el context massiu en què volen/necessiten que s'exhibeixi la pel·lícula per recaptar la pasta que s'hi ha invertit. Res, la llei del mercat, a aquestes alçades ja no ens farem l'harakiri per aquestes coses, ja sabem en quin món vivim, i ja sabem què no ens n'agrada.

[El millor de la pel·lícula, la companyia. La millor amiga possible, antològica i tan amiga que és germana].

"Spanish Movie" hauria pogut ser un festival del humor i només és una gracieta. Amb tot, cal dir que s'hi aprecia el talent, perquè de talent n'hi ha a dojo. Però castrat, autocensurat, amagat, atemorit per xifres i estadístiques i previsions d'ingressos. Potser en el futur i, paradoxalment gràcies a "Spanish Movie", els mateixos que ara s'han quedat a mitges podran fer una pel·lícula bastarda i inclement que ens faci caure les llàgrimes als que quan anem al cine no esperem un catecisme de la correcció sinó un exercici alliberador de coratge i irreverència.

[Gràcies Bibs!]


6 de des. 2009

"The World", de Jia Zhang-ke (2004)

Primera frase de la pel·lícula: "Qui té una tirita?". Última frase de la pel·lícula: "ara comença el millor...".

Enmig, "El món"; enmig, la vida. Desolada i teatral, la vida sòrdida del món contemporani globalitzat. Un decorat de llum i color amb un guió inarticulat. Així som, això som. Un decorat magnífic per a un guió de silencis, incomunicació, desconfiança, esperança contrarrelotge i pèrdua i pèrdues.

El món com a parc temàtic. El món en miniatura, a escala. Concentrat. Els símbols ostentosos d'una civilització que treu pit amb xifres, que fa edifics enormes, altíssims, que supera rècords i acumula estadístiques. El món que concentra fites i segueix incapaç de comunicar-se, de resoldre's, de transcendir el seu tràgic destí, el seu tràgic guió.

"We don't speak the same language but you are my friend". La frase més commovedora del món. La frase més commovedora de "The World".


1 de des. 2009

"Zombieland": slow motion low fi fun

Acabo de veure "Zombieland". Poquíssim a dir: és un anunci de les facultats de la ultracàmera lenta, un homenatge a Bill Murray, un simplíssim relat d'amor adolescent absolutament simplista, una tia bona i un tio no tan bo però "cuco", una distracció breu i fugissera que mentre escric (fa tres minuts de rellotge que he vist els crèdits finals i la parideta afegida) ja gairebé ni recordo. Recomanable per passar l'estona perdent l'estona.


27 de nov. 2009

El trist espectacle del talent mancat d'ambició

Observo amb curiosiotat com es deteriora el sentit comú i l'elegància intel·lectual, una expressió salvatjament abusada en articles d'opinió d'opinadors que d'Oscar Wilde només n'han après la capacitat incisiva però han obviat l'extraordinària i profunda condolència, empatia i respectuositat que el movia (per a més detalls, llegiu qualsevol pàgina de "De profundis").

Llegeixo els articles d'aquests dies de terrabastall mediàtic en la premsa estatal i nacional (que cadascú faci les seves divisions) i m'esgarrifa constatar com algunes ments lúcides i aptes per a l'escriptura dilapiden el seu talent en nom d'una ambició privada de tota imaginació i grandària personal. N'hi ha que en tenen prou amb obtenir poder, el poder mediàtic, el poder de la paraula difosa massivament, el poder d'impactar en els lectors, el poder d'omplir el buit existencial amb el mirall de l'escriptura sobre tercers. Aquesta absència d'ambició en gent amb talent és un altre símptoma de la decadència cultural i moral que ens ha tocat viure, i que ens ha fet còmplices d'aquesta misèria moral que tant costa de combatre.

Costa tant que n'hi ha que es pensen que la combaten assenyalant amb el dit les nafres dels demés, i són massa poc ambiciosos per entendre que si haguessin començat per mirar-se les seves nafres ara serien el que realment podrien ser i no el que ells es creuen o els fan creure que són. Malauradament, el joc de miralls dels mitjans de comunicació és massa complex perquè l'ambició sigui alguna cosa més que una pixaradeta de bilis per aquí, una venjança per allà, o un plec de descàrrec a deshora més enllà.

És una llàstima que gent de talent sigui tan poc ambiciosa, perquè n'hi ha poca. Però no és culpa d'ells: la misèria cultural és compartida, i amb els anys, segur, se n'adonaran i potser seran capaços de convertir el seu talent en alguna cosa més que un antídot contra els problemes d'autoestima i acceptació de social.

21 de nov. 2009

Depeche Mode, Palau Sant Jordi de Barcelona, 20 de novembre del 2009

Aquesta és la meva visió del concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi d'aquesta nit, 20 de novembre del 2009. Uns quants titulars pels ganduls:

1) "Per mi, que s'estiguin tocant "Enjoy the Silence" tota la nit si volen. La millor cançó pop de la meva generació".

2) fa 20 anys em preguntava com sonarien Depeche Mode si en comptes de fer servir només teclats interpretessin les cançons amb guitarra i bateria. Ara ja ho sé; i prefereixo els teclats i les bases pregravades".

3) El "Violator" és un disc increïble de tant bo, perfecte, complet i rodó. És immaculat, és tan bo que sembla que estigui fet amb un cop de nap".

4) Martin Gore és un sensiblón que m'arriba a l'ànima; aquesta afirmació em delata, però tant me fa a aquestes alçades.

5) Dave Gahan és un xuloputes que cada dia té més veu de cazalla, però quan començar a cantar "Policy of Truth" em sento com si ell fos un ventríloc i cantés com si fos jo qui canta, i m'emociono. I això també em delata, i també se me'n fot.

6) Quan escolto "World in My Eyes" penso que per mi com si volen venir a tocar cada any aquesta gent.

7) El soul-agònic de "Fly on the Windscreen" és un temazo.

8) La versió de "Never Let Me Down" és la pitjor que els he escoltat fer en directe, i amb tot tot el Palau Sant Jordi vibrava amb raó. Lo d'aquesta cançó en directe no té nom.

9) En canvi, la versió de "Behind the Wheel" (el mític inici del "101") ha estat la millor que he escoltat mai, la qual cosa em sembla insòlita i em fa pensar que aquesta gent poden fer el que vulguin perquè tenen repertori per fer el que realment vulguin i quan vulguin.

10) Una dada: la cançó més antiga que han tocat és del "Black Celebration", disc del 1986. Per tant, hi ha quatre discos anteriors dels quals no n'han tocat ni una, i unes quantes són de culte: "Photographic", "Blasphemous Rumours", "Leave in Silence", "Everything Counts", "People Are People", etcètera.

11) El repertori adjetivat: "In Chains" (premonitòria), "Wrong" (visceral), "Hole to Feet" (resultona), "Walking in my Shoes" (rockera), "A Question of Time" (karaokera), "Precious" (desaprofitada), "World in My Eyes" (letal), "Fly on the Windscreen" (agònica), "Jezebel" (hola?), "Home" (aclamada), "Miles Away" (delmontón), "Policy of Truth" (brutal), "It's no Good" (batucada), "In Your Room" (desmillorada), "I Feel You" (millorada), "Enjoy the Silence" (antològica), "Never let me Down" (millorable), "One Caress" (llarga), "Stripped" (clàssica), "Behind the Wheel" (marededeusenyor) i "Personal Jesus" (contundent).

12) Feliç d'haver-los conegut. N'hi ha un que deia: "Don't forget the songs that made you smile and the songs that saved your life"... Les de Depeche Mode a mi m'han "salvat la vida" estèticament parlant vuitanta-set set vegades com a mínim. I si desapareixessin per acte d'alguna màgia pèrfida, se'm faria encara més insuportable ser un ens pensant amb intel·ligència i sensibilitat. I dic això mentre escolto, casualment, "World Full of Nothing" i Gore cantant "... though it's not love it means something"... Li hauria hagut de fer cas tantes vegades..

20 de set. 2009

Paraguai: agost-setembre 2009

"Transcurridas dos semanas desde que escribiera, el 31 de agosto, el Post "Llegada al Hogar Tesape Porá", la primera estancia en el Hogar llegó anteayer a su fin. En aquel Post describía las primeras impresiones sentidas al llegar a Villarrica, al Hogar, el impacto primario de aquella recepción tan afectuosa -sigo sin hallar el adjetivo que pueda definir con precisión esa bienvenida-. Entonces concluí el Post con un párrafo en el que reflexionaba en estos términos: "El reto en el Hogar es ser capaz de tener siempre muy presente que son las niñas quienes necesitan ser ayudadas y que somos los adultos quienes debemos ser capaces de tomar las decisiones adecuadas para ayudarlas, sin caer en el error de actuar en realidad en nuestra ayuda, porque es fácil caer en la autocomplacencia paternal de quien se siente ''bien'' por estar ayudando a los demás y recibe el afecto de las niñas.".

Tras 14 días, retomo esa reflexión y la ampliaré con un primer balance de esta experiencia tan conmovedora y por momentos realmente (insólitamente) pura. Antes, una apreciación que particularmente me parece esencial: el Hogar pretende ser una familia y a menudo lo consigue. Esta frase, así expuesta, dice más de lo que quizá parezca. Algunas palabras de tan usadas han perdido la potencia de su significado, erosionado por tópicos y lugares comunes. Pero no, aquí elijo las palabras con cautela y precisión, y repito que el Hogar pretende ser una familia y que a menudo lo consigue. Y todos (todos) sabemos lo difícil que resulta edificar un entorno familiar, con sus rutinas y sus jerarquías, sus relaciones, sus roces, sus apegos, sus complicidades, empatías y su contexto común que, como un enorme barco, bascula suave o bruscamente. La familia crece y se desarrolla, siempre es dinámica, y aquí radica su complejidad: no hay photo finish, no hay un método infalible, lo que hoy funciona quizás a medio plazo no sirva, no puede detenerse y decir: "ya está, ya todo funciona, y a partir de ahora todo funcionará".

El Hogar consigue a menudo ser una familia. Estos días, una familia de 35 niñas, más las Tías, las Sores, los voluntarios y las maestras. La complejidad es enorme. Pero en el Hogar habita todavía, y confiemos que por mucho tiempo, un sentimiento de complicidad común por el que las jerarquías existen pero no se imponen inflexiblemente, porque abunda la capacidad de tratar a cada una de las niñas por su nombre, mirándola a los ojos, ejerciendo de adulto cuando es imprescindible hacerlo, pero ejerciendo de amigo cuando es posible serlo.

Hablo desde el punto de vista de un voluntario. Habrá otros puntos de vista, otras miradas y enfoques, otras experiencias y vivencias. Pero expongo la mía con la máxima transparencia para constatar cómo el Hogar consigue uno de sus objetivos esenciales, el que le da nombre. Y créanme quienes lean estas líneas desde la distancia que no me motiva la complacencia y que aborrezco el maquillaje emocional, que no relato lo que querría que fuese el Hogar ni paso de largo por aquello que puede mejorar y debemos contribuir para que mejore. Que lo hay.

Pero en el Hogar he convivido con niñas felices, educadas, atrevidas (sí), peculiares (sí), cariñosas (¡qué lección!), amables cuando se sienten respetadas, confiadas cuando se gana su confianza (no siempre resulta tarea fácil, pero emprenerla es lo más agradecido que me ha ocurrido en... 20 años?), dolidas (sí), pero casi siempre con la vitalidad desbordante, la mirada vivísima, el empeño por sentir, hacer y ser, aún cuando, como toda niña y adolescente, padezcan temores, miedos, inseguridades, desconfianzas, o ecos de sufrimientos padecidos seguramente inimaginables para muchos de nosotros.

Sin embargo, la preocupación por las niñas no es tanto por su pasado como por su futuro. El origen conflictivo que las trajo al Hogar merece, seguro, una atención especial para detectar aquellos lugares que todavía duelen e intentar reforzarlos, paliarlos, mimarlos, para dotar a las niñas de los instrumentos personales esenciales para crecer con integridad, dignidad y amor propio. Pero en el horizonte está el momento en el que las niñas asuman su madurez, fuera del Hogar, y tomen sus decisiones como mayores de edad. Cuando ello ocurra, todo cuanto hayamos podido ofrecerles para equiparlas con el máximo de fortaleza interior, formación, autoestima, conocimiento real de su contexto e ilusión por luchar por una vida digna, será de gran valor para ellas. Y todos los que deseamos contribuir a este objetivo disponemos del presente para hacerlo, des de donde nos sea posible, como nos sea posible, en la medida en que nos sea posible.

Y no todas las ayudas son la misma ni deben serlo. Pero todas las ayudas deben confluir en el bien de las niñas. Sin excedernos, sin obviar el contexto socioeconómico del Paraguay, sin jugar al Pigmalión, sin querer molderlas como estatuas. Y trabajar por el bien de las niñas es actuar en favor de sus aptitudes (y conviene escucharlas y obtener su confianza para saber y detectar cuáles son esas aptitudes, quizá incipientes, quizá ya consolidadas, quizá todavía confusas), de quienes son y quienes pueden llegar a ser (no quienes querríamos que llegaran a ser), sin desprenderse de su amor propio y su dignidad. Éste, el de la dignidad básica, es el límite que con nuestro trabajo y colaboración debemos tratar de evitar que pierdan de nuevo.

Los niveles de ayuda varían des de los asistenciales hasta los más sutiles e invisibles. Todo aquel que desee noblemente contribuir puede aportar su colaboración, sea presencial, sea material, sea logística, sea a nivel de conocimientos. En el Hogar Tesape Porá hemos convivido estas dos semanas con distintos perfiles de voluntarios, y todos hemos tratado de aportar a nuestra manera lo mejor de nuestras aptitudes para beneficiar a las niñas. Des de la optimización de aspectos estructurales y de organización del Hogar hasta el trato capilar con las niñas, el trato de tu a tu, el decir "Hola Sole, ¿cómo andas?" y recibir por respuesta una conversación, no un monosílabo evasivo o una sonrisa pavloviana.

Éste, en mi caso, es el mayor regalo recibido estos días en el Hogar: el abrir algunas compuertas que tienden a estar cerradas, el poder confiar y ser confiado, el conocer por voz propia los anhelos, algunos temores, los gustos, las sonrisas, las bromas, los tics, los dejes, las maneras de expresarse, los recelos y la generosidad y la asombrosa afectuosidad de las niñas del Hogar. Conocerlas es amarlas, créanme. Y requiere paciencia, y tesón, y escuchar, y atender a detalles (gestos, miradas), y saber decir que sí y saber decir que no, y actuar como adulto cuando procede, pero saber bajar a su nivel cuando conviene, para jugar, para sonreír, para rebajar tensión, para compartir y para que, en aquellos casos en los que procede, puedan acercarse a los adultos, más allá de jararquías biológicas o docentes, con confianza y así disponer de referentes mayores en los que confiar.

En un próximo "Post" proseguiré con mi personal balance de esta muy enriquecedora e, insisto, conmovedora (primera) experiencia en el Hogar Tesape Porá.

Saludos afectuosos para todos,"

8 d’ag. 2009

Menorca en fragoneta

Menorca segueix preciosa. Tan a prop, tan senzilla, tan ben tractada que sembla un fill mimat que en comptes de sortir insolent surt generós i agraït i retorna tot l'afecte rebut amb bellesa, calma i serenor. Això desprèn Menorca.

Viatgem en furgoneta, en la 'fragoneta' de color de taronja del 1975, una volkswagen clàssica que ens fa sentir encara més privilegiats de poder estar voltant per aquesta illa inverosímil. S'hi està tan a gust que costa acceptar que tanta proximitat no va aparellada amb la facilitat per venir-hi i estar-s'hi. No. Aquí pots venir quan pots i no és sempre ni sovint. Diners i vacances són variables capricioses.

Però ara hi som i disfrutem d'aquest entorn preservat, acollidor i natural. Excepte les mostres de peculiaritats insanes de la condició humana (killàmen fent trompos amb els cotxes en una esplanada al costat de l'aparcament on tenim la fragoneta, que queda coberta de pols per la gracieta dels adolescents crònics) aquí tot té un ritme especial. I com que és una illa menuda et sents que formes part del grup de privilegiats que en aquest moment habiten l'illa.

Segueixo flipant amb els paisatges, senzills, verds i marrons, el camí d'en Kane, una mena de via lenta rural que creua parts de l'illa i que en la primera visita vam creuar en moto, les cales que semblen acabades de fer, les carreteres envoltades de vegetació, les vaques menorquines que respiren aire nèt i fan cara d'estar tranquil·les, al lloc que toca.

El racó de Maó que m'agrada (el mirador casi davant del port esportiu, a prop de la Duana) és el primer lloc on m'he estat, dues hores escoltant música i mirant la gent passar, els cotxes aparcar i desaparcar, el dia escalfant-se de bon matí, i el brogit d'aquella àrea, el més semblant a una zona estressant que he reconegut per aquí. Quan te n'allunyes un parell de quilòmetres la màgia natural de l'illa s'apareix amb parsimònia, a poc a poc, com si no tingués cap transcendència, que no la té excepte per al visitant que no viu aquests espais, aquests entorns i aquests significats sota el dictat de la quotidianeitat. Perquè fins i tot tota aquesta bellesa es pot convertir en rutina, en dia a dia i en paisatge que de tant veure'l no es veu. Però per sort i per desgràcia, aquest paisatge no forma part de la meva rutina, i per això cada vegada que en formo part m'al·lucina.

28 de jul. 2009

"The Sidewinder Sleeps Tonite" (REM)




"The Sidewinder Sleeps Tonite"
REM 

This here is the place I will be staying.
There isn't a number. You can call the pay phone.
Let it ring a long, long, long, long time.
If I don't pick up, hang up, call back, let it ring some more.
If I don't pick up, pick up... The sidewinder sleeps, sleeps, sleeps in a coil

Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.

There are scratches all around the coin slot
Like a heartbeat, baby trying to wake up,
But this machine can only swallow money.
You can't lay a patch by computer design.
It's just a lot of stupid, stupid signs.

Tell her,
Tell her she can kiss my ass, then laugh and say that you were only kidding.
That way she'll know that it's really, really, really, really me.

Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.

Baby, instant soup doesn't really grab me.
Today I need something more sub-sub-sub-substantial.
A can of beans or blackeyed peas, some Nescafe and ice,
A candy bar, a falling star, or a reading of Doctor Seuss;

Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.

The cat in the hat came back, wrecked a lot of havoc on the way,
Always had a smile and a reason to pretend.
But their world has flat backgrounds and little need to sleep but to dream.
The sidewinder sleeps on his back.

Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
I can always sleep standing up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
I can always sleep standing up. Call me when you try to wake her.
Call me when you try to wake her up. Call me when you try to wake her.
I can always sleep standing up. Call me when you try to wake her.
I can always sleep standing up. Call me when you try to wake her.

We've got to moogie, moogie, move on this one.

20 de jul. 2009

Lucinda Williams, sala Apolo, 20 de juliol del 2009

M'agrada Lucinda Williams. Té tantes tantes tantes tantes cançons emocionants que no hi caben en un concert ni en dos ni en tres.
Aquesta nit he anat per primera vegada a un concert seu, a la sala Apolo de Barcelona. Hi havia la plana major de la crítica, i tot i no estar ple a petar, estava ple, feia goig i es notava l'expectativa que generava el primer concert de la cantautora nord-americana a la ciutat. Lucinda és una compositora excepcional, un personatge peculiar, una persona significativa perquè està plena de significats. Ella és metàfora de moltes coses: vida esforçada, frustracions, desil·lusions i lluita persistent per aixecar-se i mirar endavant. Fa trenta anys que fa música, trenta anys perseguint cançons rodones, esforçant-se per compondre amb excel·lència, revertint les mancances amb talent i treball, bebent de les fonts clàssiques de la música d'arrels nord-americana (blues, country, rock) sense despistar-se. La seva discografia és un pilar, és un recorregut impecable per la tradició, un conjunt de lletres fantàstiques, de realisme de vegades cru i sempre sensible, defugint per igual els tòpics i les perífrasis buides de significat. Va al gra quan ho necessita ("Passionate Kisses"), busca una metàfora quan la necessita ("Blue"). Té el sentit de la mesura, un do difícil quan es transita sistemàticament pel camí de l'expressió personal.


En el concert a l'Apolo ha predominat la vessant rockera. La banda d'acompanyament atacava les cançons més rítmiques amb contundència i precisió, impecables. Només en els mitjons temps s'hi trobaven a faltar matisos com els que va immortalitzar en el seu enorme disc en directe "Live @ The Fillmore". És l'únic però. La resta, descomunal. Moments d'èxtasi: quan ha sonat "Changed the Locks", una cançó que sempre m'havia semblat un pèl secundària i que avui m'ha semblat poderosa i commovedora, més que una cançó una puntada de peu i un crit des del cansament i el desig de passar pàgina. Una manera de dir "deixa'm en pau d'una vegada" tan poètica com visceral. Gran Lucinda.

Han sonat "Righteoulsy", "Real Live Bleeding Fingers and Broken Guitar Strings", "Little Rock Star", "Out of Touch", "Drunken Angel"... i malgrat que no han sonat desenes de cançons que formen part de l'imaginari emocional de qualsevol que s'hagi sentit atrapat pel songbook de la Lucinda, malgrat que el concert hauria desitjat que durés un parell d'hores més, i no exagero, la sensació és d'haver vist una artista que beu a part, amb una actitud escènica tan discreta, tan al marge, tan poc donada a l'exhibició, tan despresa d'ego, tan incorrupte i tan conscient de què és el que realment importa (emociona) i de què és el que no cal perdre ni un segon fent sobre un escenari... Gran Lucinda.

La sensació, les sensacions, l'impacte ha estat dels que recordaré. Hi ha concerts i concerts, centenars, però quan fas balanç, quan un dia et pregunten "i quin és el millor concert a què has anat", aquest serà dels que passaran pel meu cap quan busqui la resposta. Que no hi ha resposta per aquesta pregunta ja ho sé, però en el camí de trobar-la, et passen pel cap (pel cap?) imatges, moments, i veus PJ Harvey, Fugazi, Madonna, Tindersticks, Moonshake, Portishead, Sonic Youth, Moldy Peaches, Jane Siberry, i uns quants més, a banda dels que has oblidat però un dia recordaràs i els que has oblidat i probablement no recordaràs ni falta que hi fa. Lucinda estarà a la primera selecció, la dels moments impactants, la dels moments en què entre l'escenari i tu no hi ha cap altre distància que la proximitat.

5 de juny 2009

El Primavera Sound

Després d'anys retirat dels festivals, vaig voler utilitzar el Primavera Sound 2009 per comprovar si mantenir-me allunyat dels festivals (de música) era una rèmora del passat o si seguia plenament justificat. La resposta és que sí, que està justificat.

Els festivals són discoteques a l'aire lliure. Fins aquí, perfecte. Musiqueta, ambient, hedonisme, varietat, 'pertanyisme', bon rotllo, "quedem a l'escenari gran, davant de la taula de so", vaig al lavabo, deixeu-me la màscara de gas", "aquests qui són?", "ah, i molen?" (pregunta curiosa), "quatre euros la birra? quin timo", "vaig a buscar una birra, algú en vol?", etcètera. Tot perfecte fins aquí. Modèlic. I per ni tans sols 150 euros. Una autèntica ganga.

Però les distàncies entre escenaris són llargues. Els escenaris són lletjos, sonen millor que fa uns anys, però són lletjos, els patrocina la marca de cervesa i la cervesa val quatre euros (cinc si els 'mochilaman', una fantàstic servei, te les porta a domicili, a temperatura gairebé ambient).

I els grups que toquen... ai mare de déu senyor! L'eterna conversa sobre el passat i el present, sobre els referents generacionals, sobre el coolisme i la nostàlgia. Els debats que se centren en aquestes variables són erronis, estèrils, no serveixen per a res. El debat ha d'apuntar com a mínim un o dos nivells més amunt. Què és avui un festival de música independent? Un negoci. Fins aquí, fantàstic. Però... per a un melòman, per a algú a qui potser no agraden les discoteques, ni tan sols a l'aire lliure, què és un festival de música? Doncs és una gimcama cansada, frustrant i plena de llevat i gent drogada on l'acumulació de grups t'embafa i t'impediex digerir. Dos escenaris com a màxim farien el fet; però les maratonianes i tumultuoses rutines d'un Primavera Sound només s'entenen des d'un prisma d'anar a passar-ho bé amb l'excusa de la música i amb l'ajuda de tota mena d'ajudes, no cal que les detalli.

Acaba el festival i queden per la memòria experiències interessants, esclar. Però sempre menys interessants que si les hagués tingut en un context propici. Però és el que té: el festival és una fira, acumulació per a la comparació, un aparador de propostes que s'encavalguen i pugnen per ser el 'must' de la jornada.

Marabunta de gent, tonelades de música malbaratada, negoci pròsper (de moment) i èxtasi químic, res com una sessió espontània a casa un amic o un concert de detall en una sala de dimensions sensates per recuperar la passió per la música. Els festivals són una altra cosa, tipus discoteca, polvòdrom o laboratori de quimicefa.

1 de febr. 2009

"Los hombres que no amaban a las mujeres", de Stieg Larsson

Se n'ha parlat molt i la mort de l'autor, Stieg Larsson, n'ha fet parlar encara més. Los hombres que no amaban a las mujeres és el primer volum d'una trilogia que completen La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina i La reina en el palacio de las corrientes de aire.

Realment, Los hombres... és un llibre de lectura compulsiva, que t'atrapa del principi fins gairebé al final, et desperta la curiositat per l'evolució de la trama de manera incontestable, pura addicció. Aquest aspecte és innegable. Una altra cosa és que sigui una obra mestra o una obra de referència, que al meu entendre no ho és. És una gran lectura per submergir-s'hi, però a banda del plaer i la distracció, que no és poca cosa, no aporta res més. No hi ha lectures atemporals, visions universals, perduració d'un discurs. El que hi ha és una crítica al maltractament de dones per part d'homes que de vegades flirteja amb el maniquïsme, posant en perill l'efectivitat del missatge mateix que l'autor intenta expressar. No arriba ser barroer, però hi ha moments en què fa tant explícita la denúncia que vol fer que és a punt de convertir-la en una caricatura. En síntesi, una lectura agraïda que es gaudeix amb intensitat però que, un cop conclosa, deixa pocs estímuls per a la retenció i posterior digestió. Una obra de consum immediat, ben plantejada i resolta, però poc candidata a la relectura.

"Doubt" ("La duda")

Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams i Viola Davis interpreten un guió excel·lent de John Patrick Shanley (alhora director), intel·ligent, valent, colpidor. En temps de certeses inconsistents, Doubt és un curs accelerat d'introducció en la subtilesa, els matisos, la compassió, la dialèctica entre virtut i compassió, la humanitat, la culpa, la penitència, la sospita, el prejudici i, esclar, el dubte. Com a espectador, gràcies a la precisió del text i la magnífica interpretació dels quatre actors principals, el visionat de Doubt és un exercici d'atenció constant, un recorregut guiat però no dirigit per un camí que comença amb el plantejament genèric de la naturalesa de la incertesa, en forma de fantàstic sermó, que continua per un plantejament metafòric no menys brillant dels perills dels prejudicis i la rumorologia, i culmina amb un final en què penitència, compassió, culpa i dubte cohabiten un espai desolat en què la lògica acaba esdevenint dolorosa quan s'aplica despiatadament i sense tenir en compte la debilitat del factor humà. La raó sistematitzada, l'integrisme virtuós i la persecució obsessiva de veritats intuides queden retratades en una pel·lícula esplèndida, que té tots els condicionants per convertir-se en un panegíric moralista insuportable i, en canvi, es converteix en un insòlit exercici d'humanisme honest, sincer, modest, turbador i emocionant.

19 de gen. 2009

"Revolutionary Road", la pel·lícula de Sam Mendes basada en l'obra mestra de Richard Yates

Sam Mendes és un director que utilitza un text fantàstic, la novel·la de Richard Yates Vía revolucionaria (1962), per fer una pel·lícula merament correcta. Sam Mendes és un artesà, però no un artista. La seva obra és polida i estètica, però li falta la sang i el coratge de Yates. I de la barreja de Yates i Mendes en resulta una pel·lícula desigual, descompensada i antagònica, en què els dos personatges principals, Di Caprio i Winslet exemplifiquen aquest antagonisme. Di Caprio és incapaç en tota la pel·lícula de fer creïble el seu personatge, una pega fatal en un actor i especialment greu en aquest text, en què el marit que interpreta ha de fer de contrapès a l'esposa, que és Kate Winslet. Winslet sí que està a l'alçada, el seu personatge sí que es descarna a mesura que avança l'argument, a mesura que la revolució domèstica va claudicant inexorablement. Winslet ha assumit millor la tragèdia del text de Yates, mentre que Di Caprio sembla haver assumit només l'adaptació per al cinema utilitzada per Mendes. Amb tot, com sol passar amb les pel·lícules que parteixen d'obres mestres, la pel·lícula es deixa veure perquè el text original és implacable i absolutament contemporani, potser ara encara més que a l'any 1962.

15 de gen. 2009

"After Dark", d'Haruki Murakami

Tinc la impressió d'haver començat a llegir l'obra d'Haruki Murakami pel seu llibre més lleuger, però només quan n'hagi llegit un altre ho podré confirmar. After Dark és la mena de llibre, relativament freqüent en la generació d'autors que han crescut amb una tele a casa i una sala de cine a prop de casa, que sembla un guió per a la pantalla narrat amb format literari però sense voler o saber endinsar-se en les ambigüitats, profunditats i misteris de la literatura que més s'apropa a l'essència humana. Penso, com a contrast respecte a Murakami, en Thomas Bernhardt. Res a veure... aparentment.

Sí que hi ha punts comuns, perquè tot escriptor sensible, intel·ligent i ambiciós té en comú tot això i l'obra resultant, encara que la forma escollida sigui més o menys explícita, evident o metafòrica. L'obra de Murakami és metafòrica, però pot no semblar-ho i de fet la pots llegir pensant que només és una descripció d'uns fets, gairebé un text amoral, asèptic, una natura morta. Però no ho és, si el lector no vol que ho sigui.

After Dark té una cadència molt ben pautada per l'autor, que sap què vol dir i com. Pel meu gust de vegades s'atansa massa als contorns de la literatura voluntariosa, quan és a punt de forçar els diàlegs a pesar dels personatges, posant en perill la seva credibilitat (la dels personatges). Però ho fa en moments puntuals, molestos però d'alguna manera ben digerits en el to de l'obra. Excepte aquests moments de feblesa narrativa, l'obra flueix, però no passa de ser un clima, una descripció, una escena d'escenes, un videoclip d'emocions i situacions que a partir de la rutina d'una situació quotidiana intenta transcendir per afilar el llapis de la narració. Hi ha moments, però són els diàlegs. Hi ha escenes, però són imatges. És una literatura lleugera, però de qualitat.

Escullo una bona frase del text com a paradigma del que dic: "Al món hi ha coses que només pots fer sola, i coses que només pots fer amb algú altre. I és important combinar-les bé". Interessant, suggerent, entenimentada, sí, però al meu entendre fora de context es podria confondre amb un paràgraf de Coelho, i això és un mal símptoma.

"Un món feliç", d'Aldous Huxley

Al Nadal vaig rellegir Un món feliç d'Aldous Huxley. L'havia llegit a tercer de BUP, sota les directrius de la Maria Antònia Aleman, la millor professora que he tingut mai, observadora del rigor, la precisió, l'elegància i el respecte pel coneixement. Un referent.

El record que tenia del text de Huxley em feia pensar en envasos de vidre plens d'embrions sent genèticament modificats per abastir les necessitats d'una societat predeterminada. Un record que descobreix què em va impactar més en aquell moment, a aquella edat, en aquell context, quan encara havien de passar tantes coses que m'han fet qui sóc.

De la recent lectura del mateix text, me n'ha quedat una impressió més humanista, si es vol, menys hipotètica (se suposa que és un llibre de ciència ficció) i més realista: hi ha una al·legoria social que basteix el text i el que s'hi diu, però en essència és una descripció de la conducta humana, les seves contradiccions en l'anhel i necessitat d'establir una societat i les renúncies que fa l'espècie en nom de la llibertat i la pau social (que d'altra banda tampoc assolim).

Em quedo amb una reflexió: Un món feliç es planteja si per tal de ser feliços ens compensa renunciar a l'art i a la ciència. Si volem (podem) ser feliços sacrificant Shakespeare i Darwin.

No és tan fàcil respondre, especialment si coneixem l'obre de Shakespeare i Darwin i, per tant, si coneixem la nostra condició humana.