"El proceso", de Franz Kafka

"Alguien tenía que haber calumniado a Josef K

,

pues fue detenido una mañana sin haber hecho nada malo".

Amb aquesta frase tan simple comença el terror psicològic de la novel·la que més m'ha inquietat mai. M'ha fet més por que totes les pelis de terror juntes, que totes les bandes sonores que pretenen tensionar-nos (com si les imatges per si soles no poguessin atemorir-nos) juntes, que tots els trajectes a la matinada per cal anton quan era adolescent i tots els gossos em bordaven. Res comparat amb la prosa de Kafka, asèptica, carent de floritures, de lírica, d'ornamentació, de bellesa. Com una flor sense olor, la prosa de Kafka és la síntesi del significat, la derrota de la poesia davant la vida. I Kafka és el cronista tormentat pel fet de ser-ho.

"Sin embargo, no soy culpable", dijo K. "Es un error. ¿Cómo puede ser siquiera culpable el ser humano? Todos somos aquí seres humanos, tanto unos como otros". "Eso es cierto", dijo el sacerdote, "pero así suelen hablar los culpables."

Us el podeu descarregar en PDF.

El 'Hamlet' d'Ostermeier

El Hamlet dirigit per Thomas Ostermeier i interpretat per la Schaubühne Am Lehniner Platz Berlin al Teatre Lliure. Sempre disposat a conèixer un punt de vista sobre Hamlet. Sobre Shakespeare, sobre nosaltres, universal, definitori. Follia i cordura de la mà. Qui en coneix els límits, els costures, els pedaços que apleguen una i l'altra? Cada interpretació de Hamlet és un intent d'establir aquests límits.

Thomas Ostermeier presenta un Hamlet més foll que assenyat, vibrant i lúcid però un pèl autoparòdic quan l'actualitza a través de referents contemporanis com el hip-hop (tot i que la interpretació del (crec que no m'equivoco) The Message de Grandmaster Flash & The Furious Five que fa Hamlet en clau de MC és realment còmica i fins i tot apropiada en l'escenografia). La profunditat del seu dolor, la complexitat del dolor basat en una certesa intuïda i la manera com resoldre'l, l'anàlisi de les accions pertinents que no sempre coincideixen amb les accions més adequades per a l'objectiu, la presa de decisions, el teatre dins del teatre (la clau del text original, el moment sublim), el desemmascarament de la veritat i la tragèdia consegüent, el drama dels fets consumats i el poder simbòlic de la justícia, sentenciada en vida però paradoxalment viscuda en mort.

La frase final, el "The rest is silence" que obre un buit còsmic de foscor i interrogant, un espai encara pendent de ser emplenat, un full en negre per escriure-hi en blanc... quan? Shakespeare metafísic, atrevint-se a formular l'interrogant definitiu. "The rest is silence".

Ostermeier mostra un Hamlet un pèl histriònic, lúcid i desacomplexat, conscient i vigorós, bromista fins i tot ("New balls..", diu simulant que és un tennista que serveix amb pilotes noves quan es disposa a combatre espasa en mà amb Laertes), en una escenografia esplèndida sempre presidida, a prop de platea, per un terreny de sorra molla i des del primer moment tenyida de mort, perquè s'hi enterra el rei assassinat, el pare de Hamlet. La omnipresència del cadàver, la presència del testimoni del crim, Hamlet, i l'evidència de la venjança tramada entre el deliri, la follia, la genialitat i la víscera, confluent en una escena final que tot ho sintetitza, tanca l'obra i obre la resta, que és el silenci.

Flannery O'Connor

Cristiana devota, Mary Flannery O'Connor (25/03/1925-03/08/1964) va escriure alguns dels contes més ben narrats, precisos i misteriosos que he llegit. El més popular es titula "A Good Man is Hard to Find", i és un relat d'una premeditació gairebé ofensiva per al lector ingenu i benevolent. Però del recull que estic llegint ("El negro artificial y otros escritos", Encuentro Ediciones, 2000), n'hi ha un altre, "Las fiestas de Partridge", que m'ha semblat la culminació de la premeditació, però una premeditació virtuosa, benintencionada.

Se'm fa estrany entendre-ho (i no ho entenc del tot) però O'Connor camina al llindar del proselitisme, el moralisme i l'alliçonament sense incórrer en cap d'aquests tres defectes de mals escriptors. Troba el punt just i ho deixa anar. El lector, confiat, pensa que sap què li dirà, què li vol dir i què li diu, però quan acabes el conte et sents desconcertat per la manera com la realitat, tossuda, grisa, prosaica, absent de mística ("La vida no se somete a abstracciones", sentencia un dels personatges del conte), s'acaba imposant al lector i al conte.

"Era un individualista -dijo Calhoun-. Un hombre que no se permitiría a sí mismo ser formadomismo molde de sus inferiores. Un inconformista. Era un hombre profundo, viviendo entre caricaturas. Y al final lo volvieron loco y liberó toda su violencia sobre ellos mismos. (...) un juicio hubiera puesto de manifiesto su inocencia y que la verdadera culpable era la comunidad".

És natural, instintiu, sentir empatia pel personatge que descriu el paràgraf anterior, empatia que creix i es fa forta a mesura que el relat connota el personatge de valors d'heroi, de màrtir, de símbol d'alguna virtut universal però escassa. I aquesta espiral d'emmirallament culmina en una trencadissa sòrdida, buida, incòmoda i un punt vergonyant. El conte com a moral, com a descripció i com a explicació possible de la complexitat inabastable de la realitat de la conducta humana. I la O'Connor brodant la complexitat humana des de l'aparent simplicitat del seu prisma tenyit d'ètica i fins i tot moralitat cristina.

Això sí que és un miracle.

Lisabö a Zaragoza

M'importa poc o molt poc que toquin amb dues bateries, que cantin en euskera, que siguin íntegres, que comencin el concert amb una dedicatòria emocionada cap al desaparegut Mikel Laboa. Ara mentre escric m'importa poc tot el que en realitat m'importaria si em deixés endur per l'empatia.

El que ara compta és la intensitat i el moment, el context i la hòstia sònica als timpans, el compromís estrictament musical, la devoció per la intensitat de la cançó, com la devoció de Shakespeare per la musicalitat dels versos, el fons i la forma agermanats, la meravella de l'art quan ni pateix d'esteticisme ni d'incapacitat d'expressar-se amb precisió. Fons i forma, què i com clavats.

Lisabö a Saragossa, a la sala Arrebato, diumenge 7 de desembre del 2008. Llauna de sardines fent de caixa de ressonància i Lisabö esprement al màxim l'axioma del rock que es projecta cap a dins i no cap a fora: toco, intensifico, mesuro i desboco quan "he de", quan el cos m'ho demana, quan la cançó m'hi obliga, quan mig tanco els ulls endut per una corrent interna primitiva, una energia visceral estomacal que et posa on fire. Això és el rock (una concepció del rock aliena a les derives de l'exhibicionisme extramusical) quan s'abona al mínim comú divisor (que és el màxim d'intensitat, el mínim de llevat) i es deixa estar de parafernàlies i pretenciositats certament ridícules.

No és soroll, no és volum, no és mala llet, no és ràbia, no és militància, no és res de tot això. És treure de dins cap a fora per tornar-ho a posar a dins intensificat pel fet únic d'haver-ho compartit. Per això vibrem tant sols però vibrem tant tant si notem la complicitat del del costat o, quan s'escau, del propi músic, en directe, enviant de dins seu cap a fora la cançó, com si sortís d'algun lloc on sempre ha estat i el grup, Lisabö, ha sabut expressar-la en un llenguatge que entenem. És bàsic, no cal donar-hi voltes, és essencial, és comunicació.

(imatges d'un concert al Tanned Tin, a Zaragoza l'escenari era lleugerament més petitó)

"Circus", de Britney Spears

Un deu per cent de provocació que admeto, però no més, fa que m'agradi dir que m'agrada Britney Spears. Molt. Per ballar, per tenir subidons, per oscil·lar entre l'àmbit d'un tequila i el d'una cervesa, per deixar de banda la transcendència i optar per l'evidència. L'obvietat tan ben expressada que mola rotundament de Britney Spears, el seu simbolisme contemporani, tot el que ha representat, la col·legial morbosa, la ianqui odiosa, la música comercial (uff...), la ximpleria, la tia que molts es voldrien ventilar, la persona que tants voldrien enderrocar perquè evidencia un veritat dolorosa: que una persona qualsevol pot arribar al màxim de fama, èxit, diners, etc, i que per tant, si no s'hi arriba, a qui es pot responsabilitzar? Who's to blame? Per tant, fot-li llenya a la Britney perquè el seu èxit és el mirall del teu fracàs. Per això tants han viscut amb alegria entusiasta els dos últims anys de la Spears, els seus problemes personals, el seu descens a la misèria de la quotidianitat, perquè veure la seva merda els permetia pensar, miserablement, "veus, molt èxit per acabar sent una merda com tots".

Doncs no. No tots, amics. El problema no és la Britney, el problema és confondre els objectius i volen ser qui no ets ni seràs ni pots ser i potser ni tan sols vols ser. Britney volia ser Britney i ho va ser, ha pagat un preu alt però ara ho torna a ser amb un disc molt decent ("Circus"), impropi d'algú que ha viscut dos anys enfonsat a la misèria. Bravo per ella, que segueix sent Britney perquè ho és.

Cadascú que sigui qui vol i qui pot ser.

"La double vie de Véronique"

Per motius que només puc atribuir a una ganduleria de la qual no sé com respondre i que lamento i que gairebé m'avergonyeix, encara no havia vist "La doble vida de Verónica", de Krzysztof Kieslowski, l'admirat director autor de "Rojo" (dins de la celebrada trilogia "Tres colores"). L'exquisit gust d'aquest fantàstic descriptor de l'Europa central, l'Europa profunda, l'Europa clàssica, també respira profundament en cada fotograma d'aquesta magnífica pel·lícula, una successió de planos preciosos, acurats, amb una fotografia sensacional que transmet la sensació tardorenca que tan contribueix a explicar el que la narrativa del film explica. Doble encert: el "com" és preciós, per moments extasiant; el "què" és tan Kieslowski com "Rojo", un optimisme matisat, de tons ocres i contrapunts vívids, com el vermell (de nou el vermell) que filtra el plano en què Irène Jacob 'espia' a través del vitrall d'una porta el seu... 'estimat'?

Quina meravella.

Quina insensatesa encara no haver-la vist. La música, el ritme narratiu, la Jacob, la dualitat, el tema de la identitat (sempre present en qualsevol artista del segle XX), del qui sóc, què vull, què sento, qui puc ser... La subtilesa, els matisos, l'absència de veritats, la presència d'intuïcions, les preguntes sense resposta, l'amor com a abstracció i l'amor com a silenci còmplice.

Quina meravella.

'Andrómaca", de Jean Racine

Inspirat en "La Eneïda" de Virgilio, el francès Jean Racine (1639-1699) fa a "Andrómaca" una exhibició de precisió narrativa, tensió argumental, economia de mitjans i puresa lingüística de l'alçada d'un campanar. El text, breu, concís, palpitant, és un crescendo dramàtic en què la tragèdia s'ensuma, el què és una fatalitat, però el com és el que determina la grandesa de l'obra, la manera com s'expressa, la psicologia dels protagonistes, el creuament d'interessos d'un triangle amorós que no és triangle en realitat sinó una filera, la tragèdia explicada com a narració i alhora com a lliçó.

"¡Gracias a los cielos! Mi desgracia sobrepasa lo que esperaba.
Sí, te alabo, !oh cielo!, por tu perseverancia.
Aplicado sin tregua al cuidado de castigarme,
me has hecho alcanzar el colmo del dolor;
tu odio se ha complacido en hacerme desgraciado:
nací para servir de ejemplo de tu cólera,
para ser un modelo perfecto de desgracias.
¡Pues bien!, muero contento y se cumple mi destino".
(Orestes, escena 5 de l'acte 5).