"Revolutionary Road", la pel·lícula de Sam Mendes basada en l'obra mestra de Richard Yates

Sam Mendes és un director que utilitza un text fantàstic, la novel·la de Richard Yates Vía revolucionaria (1962), per fer una pel·lícula merament correcta. Sam Mendes és un artesà, però no un artista. La seva obra és polida i estètica, però li falta la sang i el coratge de Yates. I de la barreja de Yates i Mendes en resulta una pel·lícula desigual, descompensada i antagònica, en què els dos personatges principals, Di Caprio i Winslet exemplifiquen aquest antagonisme. Di Caprio és incapaç en tota la pel·lícula de fer creïble el seu personatge, una pega fatal en un actor i especialment greu en aquest text, en què el marit que interpreta ha de fer de contrapès a l'esposa, que és Kate Winslet. Winslet sí que està a l'alçada, el seu personatge sí que es descarna a mesura que avança l'argument, a mesura que la revolució domèstica va claudicant inexorablement. Winslet ha assumit millor la tragèdia del text de Yates, mentre que Di Caprio sembla haver assumit només l'adaptació per al cinema utilitzada per Mendes. Amb tot, com sol passar amb les pel·lícules que parteixen d'obres mestres, la pel·lícula es deixa veure perquè el text original és implacable i absolutament contemporani, potser ara encara més que a l'any 1962.

"After Dark", d'Haruki Murakami

Tinc la impressió d'haver començat a llegir l'obra d'Haruki Murakami pel seu llibre més lleuger, però només quan n'hagi llegit un altre ho podré confirmar. After Dark és la mena de llibre, relativament freqüent en la generació d'autors que han crescut amb una tele a casa i una sala de cine a prop de casa, que sembla un guió per a la pantalla narrat amb format literari però sense voler o saber endinsar-se en les ambigüitats, profunditats i misteris de la literatura que més s'apropa a l'essència humana. Penso, com a contrast respecte a Murakami, en Thomas Bernhardt. Res a veure... aparentment.

Sí que hi ha punts comuns, perquè tot escriptor sensible, intel·ligent i ambiciós té en comú tot això i l'obra resultant, encara que la forma escollida sigui més o menys explícita, evident o metafòrica. L'obra de Murakami és metafòrica, però pot no semblar-ho i de fet la pots llegir pensant que només és una descripció d'uns fets, gairebé un text amoral, asèptic, una natura morta. Però no ho és, si el lector no vol que ho sigui.

After Dark té una cadència molt ben pautada per l'autor, que sap què vol dir i com. Pel meu gust de vegades s'atansa massa als contorns de la literatura voluntariosa, quan és a punt de forçar els diàlegs a pesar dels personatges, posant en perill la seva credibilitat (la dels personatges). Però ho fa en moments puntuals, molestos però d'alguna manera ben digerits en el to de l'obra. Excepte aquests moments de feblesa narrativa, l'obra flueix, però no passa de ser un clima, una descripció, una escena d'escenes, un videoclip d'emocions i situacions que a partir de la rutina d'una situació quotidiana intenta transcendir per afilar el llapis de la narració. Hi ha moments, però són els diàlegs. Hi ha escenes, però són imatges. És una literatura lleugera, però de qualitat.

Escullo una bona frase del text com a paradigma del que dic: "Al món hi ha coses que només pots fer sola, i coses que només pots fer amb algú altre. I és important combinar-les bé". Interessant, suggerent, entenimentada, sí, però al meu entendre fora de context es podria confondre amb un paràgraf de Coelho, i això és un mal símptoma.

"Un món feliç", d'Aldous Huxley

Al Nadal vaig rellegir Un món feliç d'Aldous Huxley. L'havia llegit a tercer de BUP, sota les directrius de la Maria Antònia Aleman, la millor professora que he tingut mai, observadora del rigor, la precisió, l'elegància i el respecte pel coneixement. Un referent.

El record que tenia del text de Huxley em feia pensar en envasos de vidre plens d'embrions sent genèticament modificats per abastir les necessitats d'una societat predeterminada. Un record que descobreix què em va impactar més en aquell moment, a aquella edat, en aquell context, quan encara havien de passar tantes coses que m'han fet qui sóc.

De la recent lectura del mateix text, me n'ha quedat una impressió més humanista, si es vol, menys hipotètica (se suposa que és un llibre de ciència ficció) i més realista: hi ha una al·legoria social que basteix el text i el que s'hi diu, però en essència és una descripció de la conducta humana, les seves contradiccions en l'anhel i necessitat d'establir una societat i les renúncies que fa l'espècie en nom de la llibertat i la pau social (que d'altra banda tampoc assolim).

Em quedo amb una reflexió: Un món feliç es planteja si per tal de ser feliços ens compensa renunciar a l'art i a la ciència. Si volem (podem) ser feliços sacrificant Shakespeare i Darwin.

No és tan fàcil respondre, especialment si coneixem l'obre de Shakespeare i Darwin i, per tant, si coneixem la nostra condició humana.