pues fue detenido una mañana sin haber hecho nada malo".
Amb aquesta frase tan simple comença el terror psicològic de la novel·la que més m'ha inquietat mai. M'ha fet més por que totes les pelis de terror juntes, que totes les bandes sonores que pretenen tensionar-nos (com si les imatges per si soles no poguessin atemorir-nos) juntes, que tots els trajectes a la matinada per cal anton quan era adolescent i tots els gossos em bordaven. Res comparat amb la prosa de Kafka, asèptica, carent de floritures, de lírica, d'ornamentació, de bellesa. Com una flor sense olor, la prosa de Kafka és la síntesi del significat, la derrota de la poesia davant la vida. I Kafka és el cronista tormentat pel fet de ser-ho.
"Sin embargo, no soy culpable", dijo K. "Es un error. ¿Cómo puede ser siquiera culpable el ser humano? Todos somos aquí seres humanos, tanto unos como otros". "Eso es cierto", dijo el sacerdote, "pero así suelen hablar los culpables." Us el podeu descarregar en PDF.
El Hamlet dirigit per ThomasOstermeier i interpretat per la Schaubühne Am LehninerPlatzBerlin al Teatre Lliure. Sempre disposat a conèixer un punt de vista sobre Hamlet. Sobre Shakespeare, sobre nosaltres, universal, definitori. Follia i cordura de la mà. Qui en coneix els límits, els costures, els pedaços que apleguen una i l'altra? Cada interpretació de Hamlet és un intent d'establir aquests límits.
ThomasOstermeier presenta un Hamlet més foll que assenyat, vibrant i lúcid però un pèl autoparòdic quan l'actualitza a través de referents contemporanis com el hip-hop (tot i que la interpretació del (crec que no m'equivoco) TheMessage de GrandmasterFlash & TheFuriousFive que fa Hamlet en clau de MC és realment còmica i fins i tot apropiada en l'escenografia). La profunditat del seu dolor, la complexitat del dolor basat en una certesa intuïda i la manera com resoldre'l, l'anàlisi de les accions pertinents que no sempre coincideixen amb les accions més adequades per a l'objectiu, la presa de decisions, el teatre dins del teatre (la clau del text original, el moment sublim), el desemmascarament de la veritat i la tragèdia consegüent, el drama dels fets consumats i el poder simbòlic de la justícia, sentenciada en vida però paradoxalment viscuda en mort.
La frase final, el "The rest is silence" que obre un buit còsmic de foscor i interrogant, un espai encara pendent de ser emplenat, un full en negre per escriure-hi en blanc... quan? Shakespeare metafísic, atrevint-se a formular l'interrogant definitiu. "The rest is silence".
Ostermeier mostra un Hamlet un pèl histriònic, lúcid i desacomplexat, conscient i vigorós, bromista fins i tot ("New balls..", diu simulant que és un tennista que serveix amb pilotes noves quan es disposa a combatre espasa en mà amb Laertes), en una escenografia esplèndida sempre presidida, a prop de platea, per un terreny de sorra molla i des del primer moment tenyida de mort, perquè s'hi enterra el rei assassinat, el pare de Hamlet. La omnipresència del cadàver, la presència del testimoni del crim, Hamlet, i l'evidència de la venjança tramada entre el deliri, la follia, la genialitat i la víscera, confluent en una escena final que tot ho sintetitza, tanca l'obra i obre la resta, que és el silenci.
Cristiana devota, Mary Flannery O'Connor (25/03/1925-03/08/1964) va escriure alguns dels contes més ben narrats, precisos i misteriosos que he llegit. El més popular es titula "A Good Man is Hard to Find", i és un relat d'una premeditació gairebé ofensiva per al lector ingenu i benevolent. Però del recull que estic llegint ("El negro artificial y otros escritos", Encuentro Ediciones, 2000), n'hi ha un altre, "Las fiestas de Partridge", que m'ha semblat la culminació de la premeditació, però una premeditació virtuosa, benintencionada.
Se'm fa estrany entendre-ho (i no ho entenc del tot) però O'Connor camina al llindar del proselitisme, el moralisme i l'alliçonament sense incórrer en cap d'aquests tres defectes de mals escriptors. Troba el punt just i ho deixa anar. El lector, confiat, pensa que sap què li dirà, què li vol dir i què li diu, però quan acabes el conte et sents desconcertat per la manera com la realitat, tossuda, grisa, prosaica, absent de mística ("La vida no se somete a abstracciones", sentencia un dels personatges del conte), s'acaba imposant al lector i al conte.
"Era un individualista -dijo Calhoun-. Un hombre que no se permitiría a sí mismo ser formadomismo molde de sus inferiores. Un inconformista. Era un hombre profundo, viviendo entre caricaturas. Y al final lo volvieron loco y liberó toda su violencia sobre ellos mismos. (...) un juicio hubiera puesto de manifiesto su inocencia y que la verdadera culpable era la comunidad".
És natural, instintiu, sentir empatia pel personatge que descriu el paràgraf anterior, empatia que creix i es fa forta a mesura que el relat connota el personatge de valors d'heroi, de màrtir, de símbol d'alguna virtut universal però escassa. I aquesta espiral d'emmirallament culmina en una trencadissa sòrdida, buida, incòmoda i un punt vergonyant. El conte com a moral, com a descripció i com a explicació possible de la complexitat inabastable de la realitat de la conducta humana. I la O'Connor brodant la complexitat humana des de l'aparent simplicitat del seu prisma tenyit d'ètica i fins i tot moralitat cristina.
M'importa poc o molt poc que toquin amb dues bateries, que cantin en euskera, que siguin íntegres, que comencin el concert amb una dedicatòria emocionada cap al desaparegut Mikel Laboa. Ara mentre escric m'importa poc tot el que en realitat m'importaria si em deixés endur per l'empatia.
El que ara compta és la intensitat i el moment, el context i la hòstia sònica als timpans, el compromís estrictament musical, la devoció per la intensitat de la cançó, com la devoció de Shakespeare per la musicalitat dels versos, el fons i la forma agermanats, la meravella de l'art quan ni pateix d'esteticisme ni d'incapacitat d'expressar-se amb precisió. Fons i forma, què i com clavats.
Lisabö a Saragossa, a la sala Arrebato, diumenge 7 de desembre del 2008. Llauna de sardines fent de caixa de ressonància i Lisabö esprement al màxim l'axioma del rock que es projecta cap a dins i no cap a fora: toco, intensifico, mesuro i desboco quan "he de", quan el cos m'ho demana, quan la cançó m'hi obliga, quan mig tanco els ulls endut per una corrent interna primitiva, una energia visceral estomacal que et posa on fire. Això és el rock (una concepció del rock aliena a les derives de l'exhibicionisme extramusical) quan s'abona al mínim comú divisor (que és el màxim d'intensitat, el mínim de llevat) i es deixa estar de parafernàlies i pretenciositats certament ridícules.
No és soroll, no és volum, no és mala llet, no és ràbia, no és militància, no és res de tot això. És treure de dins cap a fora per tornar-ho a posar a dins intensificat pel fet únic d'haver-ho compartit. Per això vibrem tant sols però vibrem tant tant si notem la complicitat del del costat o, quan s'escau, del propi músic, en directe, enviant de dins seu cap a fora la cançó, com si sortís d'algun lloc on sempre ha estat i el grup, Lisabö, ha sabut expressar-la en un llenguatge que entenem. És bàsic, no cal donar-hi voltes, és essencial, és comunicació.
(imatges d'un concert al Tanned Tin, a Zaragoza l'escenari era lleugerament més petitó)
Un deu per cent de provocació que admeto, però no més, fa que m'agradi dir que m'agrada Britney Spears. Molt. Per ballar, per tenir subidons, per oscil·lar entre l'àmbit d'un tequila i el d'una cervesa, per deixar de banda la transcendència i optar per l'evidència. L'obvietat tan ben expressada que mola rotundament de Britney Spears, el seu simbolisme contemporani, tot el que ha representat, la col·legial morbosa, la ianqui odiosa, la música comercial (uff...), la ximpleria, la tia que molts es voldrien ventilar, la persona que tants voldrien enderrocar perquè evidencia un veritat dolorosa: que una persona qualsevol pot arribar al màxim de fama, èxit, diners, etc, i que per tant, si no s'hi arriba, a qui es pot responsabilitzar? Who's to blame? Per tant, fot-li llenya a la Britney perquè el seu èxit és el mirall del teu fracàs. Per això tants han viscut amb alegria entusiasta els dos últims anys de la Spears, els seus problemes personals, el seu descens a la misèria de la quotidianitat, perquè veure la seva merda els permetia pensar, miserablement, "veus, molt èxit per acabar sent una merda com tots".
Doncs no. No tots, amics. El problema no és la Britney, el problema és confondre els objectius i volen ser qui no ets ni seràs ni pots ser i potser ni tan sols vols ser. Britney volia ser Britney i ho va ser, ha pagat un preu alt però ara ho torna a ser amb un disc molt decent ("Circus"), impropi d'algú que ha viscut dos anys enfonsat a la misèria. Bravo per ella, que segueix sent Britney perquè ho és.
Per motius que només puc atribuir a una ganduleria de la qual no sé com respondre i que lamento i que gairebé m'avergonyeix, encara no havia vist "La doble vida de Verónica", de Krzysztof Kieslowski, l'admirat director autor de "Rojo" (dins de la celebrada trilogia "Tres colores"). L'exquisit gust d'aquest fantàstic descriptor de l'Europa central, l'Europa profunda, l'Europa clàssica, també respira profundament en cada fotograma d'aquesta magnífica pel·lícula, una successió de planos preciosos, acurats, amb una fotografia sensacional que transmet la sensació tardorenca que tan contribueix a explicar el que la narrativa del film explica. Doble encert: el "com" és preciós, per moments extasiant; el "què" és tan Kieslowski com "Rojo", un optimisme matisat, de tons ocres i contrapunts vívids, com el vermell (de nou el vermell) que filtra el plano en què Irène Jacob 'espia' a través del vitrall d'una porta el seu... 'estimat'?
Quina meravella.
Quina insensatesa encara no haver-la vist. La música, el ritme narratiu, la Jacob, la dualitat, el tema de la identitat (sempre present en qualsevol artista del segle XX), del qui sóc, què vull, què sento, qui puc ser... La subtilesa, els matisos, l'absència de veritats, la presència d'intuïcions, les preguntes sense resposta, l'amor com a abstracció i l'amor com a silenci còmplice.
Inspirat en "La Eneïda" de Virgilio, el francès Jean Racine (1639-1699) fa a "Andrómaca" una exhibició de precisió narrativa, tensió argumental, economia de mitjans i puresa lingüística de l'alçada d'un campanar. El text, breu, concís, palpitant, és un crescendo dramàtic en què la tragèdia s'ensuma, el què és una fatalitat, però el com és el que determina la grandesa de l'obra, la manera com s'expressa, la psicologia dels protagonistes, el creuament d'interessos d'un triangle amorós que no és triangle en realitat sinó una filera, la tragèdia explicada com a narració i alhora com a lliçó.
"¡Gracias a los cielos! Mi desgracia sobrepasa lo que esperaba. Sí, te alabo, !oh cielo!, por tu perseverancia. Aplicado sin tregua al cuidado de castigarme, me has hecho alcanzar el colmo del dolor; tu odio se ha complacido en hacerme desgraciado: nací para servir de ejemplo de tu cólera, para ser un modelo perfecto de desgracias. ¡Pues bien!, muero contento y se cumple mi destino". (Orestes, escena 5 de l'acte 5).
Poques paraules: "Gomorra" descriu la mediocritat de l'espècie humana quan fracassa socialment i s'organitza en base a la desconfiança, el lucre i un lamentable concepte de l'honor. En aquest cas aquesta mediocritat pren la forma de la camorra italiana, però podria ser qualsevol altre context amb aquests trets distintius en comú. Per això "Gomorra" és una pel·lícula depriment i redundant, no explica res que no sabem però ens recorda tot allò que preferiríem no saber.
Sòrdida, bruta, hortera, lletja, trista, desamparada i orfe de cap il·lusió o construcció d'ideals, l'estructura social que descriu és una claveguera de mediocres sense ambició, a menys que s'entengui per ambició assolir poder. Poder per matar, poder per amenaçar, per aterroritzar, etc. Un poder relatiu, més lligat a la força que a la persuació. I tots sabem que persuadir és més difícil i meritori que obligar i, per tant, és més ambiciós qui vol convèncer que qui es conforma amb imposar.
Decadència social, humana, en un futur nou Renaixement veure aquesta pel·lícula serà com per a nosaltres veure ara una pel·lícula sobre la baixa Edat Mitjana o alguna altra època fosca i sense benefici.
Joan as Police Woman, nom de grup perturbador, veu delicada, piano escola Cat Power, Nick Cave, Joni Mitchell, Lisa Germano... La cançó meravellosa, suau, trista i dòcil, enunciat sense pols sota l'estora, enunciat cantat a cor obert. Sense tornada? Sense ponts? Sense clímax? Amb tot alhora? "This is the one...". Gairebé cinc minuts que passen com si fossin dos, lents, amb les cordes al fons fent de retén, amb el piano recolzant la veu de la Joan Wasser.
Vigo Mortensen fa d'Everett a Appaloosa, la pel·lícula d'Ed Harris sobre el de sempre: la força de l'amor. L'amor com a correctiu, i com a far moral. El personatge d'Ed Harris, Virgil Cole, és un paio executador amb dificultats de comunicació perquè no té el costum de matisar. Quan li fa falta la paraula exacta per explicar-se amb precisió (és de perfil simple però prou llest per entendre que en ocasions dir la paraula exacta és essencial) que acut a Everett/Mortensen, que és el seu alter ego il·lustrat. Com li diu Harris durant la narració, la seva debilitat és que té sentiments. Té raó Harris? Dèbil en relació a què? És dèbil -té sentiments- qui vol o qui pot? O qui els mostra? O qui els saps mostrar? O qui els sap expressar?
Fàbula moral i pel·lícula amb moments fabulosos, Appaloosa m'ha fet pensar en la rectitut moral dels westerns, pel·lícules on el paisatge dibuixa el codi ètic i moral, on l'aridesa del terreny és l'aridesa de les persones, on les barres dels saloons són metàfores de l'ànima humana, sòbria i èbria en funció de la dosi, de la decantació del dia, d'un detall, d'un gest, d'un batec de més, accelerat i pertorbador. És colpidora l'escena en què Harris, contrariat perquè se sent qüestionat o avergonyit de la part de si mateix més sentimental, fot una pallissa a un pobre desgraciat que beu, patosament, sí, però en realitat només embrutant la seva pròpia dignitat, però rep un jec d'hòsties: en absència de paraules, cops de puny, en absència d'acceptació, projecció. En absència de compassió, càstig. Tant fa la víctima quan la víctima és un mateix, pensen els botxins, per fatalitat de les víctimes.
Appaloosa respira motius universals. El tercer vèrtex és Jeremy Irons. Harris, Mortensen, Irons. Triangle pesat, rols universals: 1) austeritat coherent; 2) sentimentalisme fugisser; 3) misèria moral. I és el 2 qui decideix, qui, en últim terme, transcendeix el paisatge àrid, qui se sobreposa a la misèria moral i legitima el seu destí, el seu camí solitari i sentimental.
Suecia de nou. El pais de referencia dels ideals socialdemocrates, el laboratori exitos de les millores socials i el be col.lectiu com a objectiu col.lectiu i benefici individual. Un breu miracle que en els llibres dhistoria ocupara un raconet de la segona meitat del segle xx. Tan bonic que els esceptics del futur segurament ho negaran, diran que "no pot ser", i tindran part de rao si es posen en plan maximalista, pero la realitat es que aixo existeix i encara mante alguns senyals d'identitat que commocionen una persona culturitzada en un entorn llati com jo. pero es clar, no tot pot ser i aqui el temps es plujos, fred, ennuvolat, i aixo moldeja el caracter i les relacions socials, i el robotisme laboral pot ser desencisador, tot tan be, tot tan a lloc, tot tan previst que les persones entristeixen i adopten postures o molt competitives o molt mutiladores. Alguna cosa grinyola en tot aixo, i en tot aixo tambe vull dir en tot aixo nostre. escolto el grinyolar: nyogui nyogui, i penso que ens fa falta ambicio de futur, menys correccio politica i que els idealistes siguin valents i no fills de la marihuana i l'LSD, millor que hagin llegit Rousseau i Nietzsche, i que diguin les coses pel seu nom, es a dir que posin noms nous als concepte si cal perque les paraules han perdut el significat amb tant de desgast hipocrita i edulcoracio politica i eufemismes i por a dir les coses. ara la gent no es vella, es menys jove. ara no hi ha gent lletja, nomes menys agraciada. i aixo, una infinitat de porugueses que ens estan portant a la incomunicacio mes atros de totes, la dels que pensen que sestan comunicant i no estan comunicant res, nomes parlen, pero ni s'escolten ni en tenen ganes. i malgrat tot, aixo es una meravella de mon, una meravella de gent, una meravells d'iniciatives generoses, una meravella de petites coses que ens obren els ulls i els sentits i ens regalen l'oportunitat de disfrutar com si fossim el que voldriem ser, encara que sigui a estones. i aixo es aixi aqui i arreu.
aquest mati, passejant per goteborg, mha cridat latencio lenorme similitut que hi ha entre les ciutats, almenys entre les que conec, majoritariament occidentals o occidentalitzades. el barri restaurat, amb cafes i botiguetes fashion. gent jove, mares amb nens en un carritu, joves. carrers nets. edificis polits. despres, la zona comercial, enorme, plena de franquicies, com si estiguessis a tot arreu. h&m, mcdonalds, etc. tot a tiro. japonesos fent fotos i jo tambe, que carai!.. i la ciutat fent la seva, com si no anes amb ella: cotxes amunt i avall, els carters en bici repartint correu (encara), camionetes repartint mercaderies, els bancs gestionant els diners de la gent, les dependents de les botigues de roba posant cara de felicitats com si estiguessin en una roda de coneixement, els conductors dels tramvies cagantse en la mare que va parir la gent que creua els carrers sense mirar, els semafors ordenant els transit sense queixar-se, els biciclistes amunt i avall, mes avall que amunt, esclar, els vianants fent la seva, alguna treient la llengua (d'estressats) altres passejant amb la benevolencia de la calma interna i l'aparenca de calma interna, la universitat acollint joves amb cares ambicioses i aquella mirara encara per polir que transmet intencio de fer coses, ves a saber quines, la mirada de la predisposisio a l'accio, i despres dones grans que caminen a ritme lent i mirant-s'ho tot com si els haguessin canviat el decorat pero el guio fos exactament el mateix, i per tant no semblen gaire preocupades, de fet semblen menys preocupades que els seus fills i nets.
goteborg encarada al mar. amb els museus tancats el dilluns. es mala sort. pero caminant pel carrer hi ha molt a veure tambe.
content de viatjar, com sempre, encara que viatjant es redueixen les possibilitats de creure que hi ha un lloc, un espai, un entorn on oblidar-se de la motxil.la que carreguem. de manera que benvinguda sigui.
De nou a casa. Barcelona segueix sent bonica. Tant viure-hi tota la vida hi ha detalls que confonc amb la normalitat i no ho són. Recordo quan vaig tornar de Japó que de camí a casa, en taxi, vaig vibrar observant la Gran Via. Insòlit. Avui, de tornada, Barcelona m'ha semblat neta i ordenada, sensata i respectuosa amb si mateixa. Curiós. Si em poso en plan fiscal, podria defensar bastant convençudament arguments totalment oposats a aquestes afirmacions. Ja ho diuen, viatjar ensenya.
Encara no fa un dia que sóc de tornada i ja començo a sentir l'extraordinària sensació que em produeix notar com les experiències del viatge comencen a sedimentar dins meu. Tots els detalls que he percebut, les reflexions fetes i les vivències viscudes en la impetuosa necessitat del dia a dia prenen ara una dimensió superior, adquireixen un significat que no semblaven tenir en el moment present de viure-les. Això és el que no té preu de viatjar i el que enyoro quan fa temps que no escampo la boira. Noto com se'm van obrint els poros i m'entren impactes que seran permanents.
Penso en les olors de Jerusalem i de Tel Aviv, en la per a mi encara desconeguda, no identificada i extremadament peculiar olor de l'últim hostel, una olor entre agra i dolça, com de roba a l'armari barrejada amb melmelada de maduixa. Una olor forta que al principi em va causar repulsa, després acceptació i, paradoxalment, avui, quan preparava la rentadora de la roba del viatge, he tornar a olorar i, literalment, ja he trobat a faltar i he desitjat retenir. Rollo Suskind, pero sense la patologia (confio).
El viatge de tornada s'ha fet llarg, gairebé cinc hores. L'avió era més petit, els veïns de seient eren una mica 'densos' (a l'anada no en tenia, lujazo), a l'aeroport de Tel Aviv m'han fet un nou interrogatori ("where is the surname "Mayor" from?", "Isn't that of yours a way too small luggage for a whole week of holidays?"...) i m'han regirat la roba al detall. No m'importa, però pel camí han deixat obert el pot del protector solar i quan he desfet la maleta m'he trobat una empastifada de mort, això sí, amb molt bona olor. Per cert, a l'avió han posat un programa de la tele d'Israel que era ultrapunk, una corrossiva paròdia en motiu del 60è aniversari de l'estat jueu. Tal com em va passar ahir mentre sopava sushi amb el Moi i el Ran, vaig copsar que, com era de preveure, a Israel hi ha molta gent inconforme amb algunes decisions que prenen els seus polítics, de la mateixa manera que no tots els nord-americans combreguen amb Bush, ni els francesos amb Sarkozy ni els espanyols amb Zapatero, per posar tres exemples. Em sembla que el programa es deia "What a nation" o similar, però en hebreu (subtitulat a l'anglès). M'he partit la caixa, cosa que encara no m'havia passat a 10.000 metres d'alçada. Tot són experiències, tu...
I encara no he dormit des de diumenge a la nit. Estic en aquell estat mig sonàmbul mig embriagat que et predisposa a un estat d'ànim més sensible que l'habitual, si calia. Per això en comptes de dormir estic escrivint, tot i que de son en tinc i bastanta. Però tinc un recel a dormir-me perquè temo que quan em desperti les impressions més fresques del viatge hagin desaparegut i només quedin els records evidents. De manera que aprofito per copsar-ne algunes aquí, i 'por el camino me entretengo', que cantaria el rumbero.
Israel es un polvorí. Suposo que si t'ho penses molt racionalment i evaluant els perills poc probablement l'escolliries com a destí turístic, però això és una elecció íntima i hi ha molts més motius per fer un viatge que el destí. En el meu cas, hi ha tant de viatge "cap a" com de viatge "des de", i en aquest procés un es va formant els seus significats, mirant de posar en harmonia el que és i el que pot ser, creixent amb el mínim de desperfectes i erosions i, sobretot, fent l'esforç suprem però sempre agraït d'actuar amb comprensió individual d'un mateix, per no crear més conflictes interns dels que ja vénen amb el paquet quan irrompem en aquests mons de deu.
Em fascina pensar que mentre escric això, aquí, ara, escoltant Feist ("Inside and out", una versió dels Bee Gees!!!), els carrers de Jerusalem, Jaffa Road per exemple, segueix bategant, els olors de pixats dels gats segueixen evaporant-se als morros dels vianants de Tel Aviv, el Mar Mort manté el seu porte absolutament colossal i al Champa deuen estar servint ampolles de cava com uns condemnats. Quina meravella, tot plegat. Quina sort, tot plegat. Déu beneeixi l'avió i les vacances pagades.
Sent una ciutat jove, sorpren l'estat entre ruinos i abandonat de molts dels edificis. La bruticia i les olors no sorprenen tant perque la higiene es un costum relatiu i en aquestes contrades hi ha altres prioritats, moltes de les quals us les podeu imaginar. A Tel Aviv, en especial, una d'important es la vida social, que pel poquissim que la he frequentat (quan viatjo camino molt pero surto poc), es activa, variada i desacomplexada. Si tingues 25 anys aixo seria un santuari de la nocturnitat. No m'estranya que alguns amics trobin aqui un espai de llibertat i que per a ells l'olor de pixats de gat sigui del tot secundaria.
De tant caminar ja tinc una bullofa al peu, penitencia lleu tenint en compte com se les han gastat historicament en aquesta part d'Orient. La primera nit, en arribar a Tel Aviv i comprovar que l'habitacio de l'hostel que havia reservat era una mena de zulo humit i brut, i no soc especialment tiquis miquis quan viatjo (no fins ara), vaig decidir fer una ronda nocturna a la cacera d'altres hostels de la guia Lonely Planet. Bona pensada mal executada, perque vaig desplacar-me en sandalies i quan ja duia uns 40 minuts de trajecte els peus van comencar a rondinar. Pero ja no hi podia fer res (a banda de descalcar-me). La lectura positiva es que vaig trobar un hostel millor (i mes car: bancarrota del pressupost), que es on m'he allotjat i des d'on avui, a les 2.30am un senyor taxi (confio) passara a recollir-me per dur-me a l'aeroport on, despres de l'interrogatori preceptiu (estic en zona d'alt perill terrorista, no cal insistir gaire en aixo) confio que podre volar sense problemes cap a Barcelona.
Amb bullofa al peu m'he recorregut gran part de Tel Aviv, a la meva bola, mp3 i barret per protegir-me del sol, he estat a la placa on un senyor d'extrems va carregar-se Isaac Rabin el 1995, he dinat una amanida en un xiringuito de la platja, pensant que cada nit els tractors passen per tota la sorra de la platja com a precaucio perque al mati seguent no hi hagi cap bomba enterrada, i he caminat centenars de metres escoltant Feist, Depeche Mode, Go Betweens i Lali Puna (i la recopilacio de diversos que havia preparat per al pre-Lemon Day i que em posa les piles cada vegada que l'escolto), fins que he decidit agafar l'autobus 25 i un cop dins m'he congelat amb l'aire acondicionat mes fort que he patit mai. El contrast es tan brusc que ni el noto, em quedo anestessiat. El trajecte dura poc i ja soc al port antic de Jaffa. Res a veure amb Tel Aviv excepte els gats. Port milenari, historia, carrers empedrats, sinuosos, etc. Vistes previoses de la ciutat, un dia d'escandol (com tots: sol sol sol sol i un blau de cel precios) i una ampolla d'aigua per hidratar el cos, que esta patint de valent tota la setmana. A Jaffa passejo sense rumb, que es com m'agrada, trobant en comptes de buscant, perfecte metafora viatgera que desitjaria saber aplicar a rajatabla a la vida no viatjada.
La tornada al centre modern de Tel Aviv la faig en autobus, en aquest cas no es una nevera pero s'hi esta fresquet, i estin tan rebentat que m'assec i practicament no em moc embadalit mirant per la finestra com passen carrers que m'atansen cap a la placa d'Isaac Rabin, des d'on camino, per desesperacio de la bullofa, fins a l'Internet Place on son ara. Son les 18h. S'acaba el viatge i aquesta nit si res no falla sopare amb el Moises, que ahir va fer el concert de comiat. Ell torna aviat tambe, i s'esta acomiadant de la ciutat. El concert va ser molt xulo, especialment la peca de Schubert, no en recordo el nom pero si l'impacte. Vaig notar una evolucio. Un convenciment. Vaig coneixer alguns amics del Moi, i despres vam anar a fer unes copes de cava a La Champa, el local mes nostrat de Tel Aviv, amb estelada i burro catala inclosos. Realment impactant des de tots els punts de vista imaginables. Des de tots els punts de vista, insisteixo. Despres, una mica piripi pero plenament conscient vaig pagar un senyor taxi (5 euros) perque m'apropes a 'casa'. Vaig aprofitar que hi havia botigues a tutiplen per comprar-me una ampolla d'aigua amb gust de poma i un cop al llit vaig fer una mica de recordatori del dia, dels dies, de la setmana.
Imagineu una ciutat del litoral coster catala a l'estiu. Sumeu-li l'exotisme relatiu de les palmeres, afegiu-hi arquitectura a lo Bauhaus pero en plan decadent (no vull ni pensar com deu ser Beirut...), una llum intensissima, olors de tota mena, sobretot felines, i poseu com a figurants gent jove, gent guapa, gent no tan guapa pero igual de jove, de totes les procedencies. No imagineu edificis alts, excepte els gratacels, la majoria de blocs son maxim de 3 o 4 pisos. Aixo no es Barcelona, aqui corre l'aire. Ara be, una vegada mes tornare a Barcelona pensant que es una ciutat preciosa, escandalosament inconscient de la fortuna urbanistica que l'ha apadrinat al llarg de la historia (a banda del clima), i una vegada mes pensare quants anys em queden de viure-hi, perque quan s'acabi el contracte de lloguer actual (semixollo) qui sera el guapo que pagara el 'nou' lloguer? Ja ho veurem. Motiu de mes per treure'm el carnet de conduir d'una vegada. Crec que el cupo de viatges que puc fer a ple rendiment sense llogar un cotxe per desplacar-me esta esgotat. Pero quin pal la teorica i quin ultrapal la practica.
Em queden 13 minuts de connexio a Internet i encara no 12 hores a Israel, si res no falla. Si no hi ha cap etivocacio.
Viatjant es perceben les diferencies i els matisos que les estableixen. Vaja, que les persones som diferents, pero mes d'unes que de les altres. I aixo es una evidencia que pot ser questionada per conviccions extraobjectives, pero cau pel seu propi pes quan et barreges, encara que sigui com a turista i amb bitllet de tornada, amb aquest tinglado que tenen muntat aqui. El que passa es que no cal prendre partit ni a favor ni en contra dels uns en global, jo no vull fer-ho. De petit jugava a les dames, blanques o negres, pero de gran em fa molta mandra voler entendre el mon en base a simplificacions. Encara que sembli paradoxal, la simplicitat em resulta de vegades summament esgotadora.
Ja ha corregut l'aire des que vaig anar al Museu de l'Holocaust de Jerusalem, el Yad Vashem. Edificat en un turo als afores de la ciutat, lespai es una acumulacio de documentacio. Una garratibant acta notarial amb noms i cognoms, detalls i menudeses, i tambe amb la contextualitzacio necessaria per posar tots els detalls en un espai de significat comu que, sumat i vist en la globalitat, permet fer-se una idea de la magnitut del que va passar a Europa, no nomes a Alemanya i 'rodalies', entre el 1933 i el 1945. El 'negacionisme', ja de per si una especulacio de mal gust, esdeve en aquest context una demostracio d'ignorancia indefensable.
El museu es un recorregut dins d'un espai arquitectonic connotat, amb formes triangulars i un recorregut que bascula dun costat a l'altre, fins al punt que aconsegueix que la visita transmeti la sensacio de transbals i d'inestabilitat. Hi ha un punt excessiu en tot plegat que estic convencut que es voluntari, no un error de calcul. Tanta informacio et cau al damunt de la consciencia amb la implacable determinacio de levidencia historica i la sensacio, personal i subjectiva, de complicitat a posteriori amb el que va passar. O, mes ben dit, amb el que es va deixar que passes. El consentiment passiu de la gran majoria dels pobles europeus, no nomes dels alemanys, es una evidencia monumental de la miseria colectiva de lespecie humana, pero tambe una poetica constatacio de les seves limitacions i incapacitats. Perque tots som aixi. Si les tornes haguessin girat a linreves, els botxins haurien estat victimes i a l'inreves, no en tinc cap dubte. Per aixo tinc la plena conviccio que la llico historica de l'Holocaust es universal i ens afecta a tots, i qualsevol intent de fer-ne una lectura parcial, intencionada, em sembla pluja sobre mullat, un nou motiu mes de vergonya aliena, un no voler entendre que ningu es alie al que va passar.
La dimensio historica de l'Holocaust fa que quan visites Yad Vashem o Auschwitz sentis la proximitat amb el substrat mes arrelat de la nostra condicio humana. Ets en un epicentre i la consciencia reacciona en espais de totalitat emocional, com si cada reflexio s'alimentes de tot el que has acumulat al llarg dels anys. Per aixo hi ha un aspecte individual i intim en aquesta experiencia que no cal pretendre ni tan sols explicar ni, per suposat, justificar. Visitar els espais vinculats a l'Holocaust no es un acte d'observacio sino una experiencia d'introspeccio. Aqui no hi ha efecte mirall que valgui, sino un regirar intern dificil, potser impossible, d'explicar. Hi ha estimuls, pero en ultim terme tot prove de dins. L'experiencia es interna, perque, de nou, som davant d'una manifestacio historica de la nostra mes immediata, primaria, visceral i atavica condicio humana. Geneticament som aixo, encara que culturalment aconseguim sovint neutralitzar els instints primaris i d'una manera meravellosa anem mes enlla del que en essencia som. Pero quan defallim i abaixem els bracos som un Holocaust.
Shabbat a Jerusalem. El diumenge jueu, per entendre'ns. Amb sirena inclosa quan cau el sol. Aprofito per sortir a passejar. Sha fet fosc i no les tinc totes, no puc evitar sentir un no-se-que mentre soc aqui, una mena dinquietut molt subtil que, com totes les pors, desapareix en el moment en que dius prou i et centres en el ara i aqui. De manera que passejo content per Jerusalem, de nit, per carrers que desconec completament, amb un mapa, aixo si, i observant la gent que em creuo, olorant quan passo a la vora dun parc, llegint les plaques dels edificis per posarme en context, constatant la diversitat i la complexitat de Jerusalem. Comparat amb els dies previs, gairebe no hi ha moviment. El que ahir era una autentica festa nocturna, amb ambient per tot arreu, avui es serenor, com els diumenges al vespre a barcelona, pero sense futbol. Veig alguns restaurants oberts, cap client amb la kippa, una hamburgueseria, el guarda de seguretat a la porta, com en tants establiments, i trobo tambe un convenient store on hi ha uns russos comprant vodka (i flipant amb una versio de lampolla dAbsolut que simula una bola de discoteca), dues noies comprant uns 15 litres daigua (encara que avui la cosa sha calmat, fa una calor considerablissima) i una parella amb cara de cansats buscant algu per sopar. Jo compro aigua i pipes, constato que els festucs son igual de cars aqui i que les pipes, sense sal, tenen un gust que no se si es millor o senzillament diferent, o les dues coses, i magraden. En menjo a lhabitacio de lhostel, mirant una pelicula en angles doblada a larab, mentre recapitulo i penso en el que estic veient i sentit i tot aixo que passa quan viatges i obres les comportes.
Com sempre que viatjo resituo les coordenades geografiques de la visio del mon que tinc i que saltera cada vegada que surto del niu de bcn. no es comparable, gens, estar al lloc que llegir, veure a la tele o en un documental, encara que sigui un dels bons, sobre aquest lloc. res a veure. milers de detalls mai sinclouen en els relats oficials, els documentals, les croniques de viatges, la literatura. els detalls trivials tambe fan un context, i deixarlos de banda es com pretendre que pots reconeixer una persona mirantne una radiografia. per aixo comento lo de les pipes el mateix dia en que he visitat el museu de lholocaust de jerusalem.
estant en aquesta ciutat saps en tot moment que estas en un lloc especial. ho sabria si no ho sapigues davantma? avui, de tornada del museu, he agafat el 20, un autobus, que passa per jaffa road, per davant del lloc de latemptat dabans dahir. la tremenda normalitat amb que els habitants daqui reaccionen a aquesta mena de fets no se si mha causat admiracio o compassio, pero si mha fet pensar, per enessima vegada, que, com quan decantes el mercuri, els radicalismes necessiten molt poca embranzida per perdre lequilibri i anar als extrems. per desgracia, nhi ha prou amb un miligram de mercuri per decantarlo, es questio dacumulacio de pes, i aqui, se sap, lacumulacio de pesos ja fa anys que tensa la situacio. la vida continua, com sempre, com en totes les circumstancies, i aquesta es la lectura obvia. i segueixo constatant que, mes enlla de creences, hi ha maneres de fer que predestinen els que les duen a terme en convertirse en gent autonoma o en parasits. com a tot arreu, com a tots nivells.
com deia lamic blay, deu esta en els detalls. dirho aqui pot ser una mica confus, pero de detalls nhi ha i molts. de tota mena: els colors de les matricules (vermell=policia), la sistematica traduccio a tres idiomes dels senyals publics (3! que naprenguin!), la lluminositat unica, els taxistes fent canvis de sentit a sac quan no hi ha transit, la insuportable facilitat amb que els conductors fan sonar el claxon, lexistencis dalterclimes per la acumulacio daparells daires acondicionat en facenes, la proliferacio de gats, que tenen la cua mes llarga que els de capellades pero deixen la mateixa olor de pixats en les zones que conquereixen (el pati interior del hostel, per posar un exemple proper), la inverosimil i temptadora varietat de pastissos i dolcos i de tot per esmorzar, acabat de fer, que et deixen salivant tipus pavlov i pensant que la farga es una broma de nous rics barcelonins, i no dire noms mediatics. mare de deu, quina meravella desmorzar: si arribo a saber hebreu (i per tant si hagues entes el diari que llegia) hauria estat realment un moment extraordinari de proximitat amb el creador, que diu que volta sovint per aqui (per cert, he comencat a llegir el diari per davant, es a dir, per darrere... pero no em paro a analitzar aixo perque, com en tot, fins i tot en les anecdotes conve establir prioritats).
Fesomies: totes les que vulguis. Aixi com hi ha un model de suec, despanyolito, ditaliana a lo sofia loren, danglesa amb faldes de lavia, topics que identifiquem, aqui la varietat deixa ko el topic. ahir, sopant en un restaurant exterior al mig dun carrer principal turistic, una mena de passeig del born per posar un exemple aproximat, veia cares de tot tipus. i mes aviat boniques, certament. les faccions son maques, hi ha alguns ulls duna profunditat magnetica que ja voldrien molts europeitos, voluptuositat i finor, foscor i claredat. al barri hi ha de tot. mentre escric entren a lhostel una familia de tres: pare, mare i filla. i es el que us deia. 1+1 fan 3 i de quina manera!
per cert, el sostre de lhabitacio de lhostel es tan alt que he pensat que si passes per aqui algun daquests constructors del potent i prosper sector immobiliari catala posaria el crit al cel. jo calculo que fa quatre metres com a minim, si no cinc. a veure qui es el guapo que escalfa/refreda la cambra. pero la vida son contrastos, i precisament ahir vaig dormir en el lloc mes peculiar que he dormit fins ara: no se com explicarho sense tendir a lhumor, pero la questio es que era una mena dafegit edificat al terrat de ledifici de lhostel, amb el sostre en pendent (1 metre i poc al punt baix, 2 metres al punt alt: vaig xocarhi dues vegades) i un llit i una tele i una porta que donava acces a unes escales que anaven a petar (vaig investigar) a un magatzem de trastos que devia estar ple de no se que. aquelles coses que dius: millor fare com que no ho he vist i dormire mes tranquil. per desgracia (o perque hi ha coses que millor oblidarles) no he fet fotos de linterior del que molt sarcasticament o ingenuament o no se com adjectivarho els propietaris de lhostel denominen "the nest" (el niu). No se si perque esta al terrat o per alguna connotacio tipu "el nido del amor" que potser tingui rao de ser, perque segurament com a picadero deu ser un festival. be, com tot, un cop ho deixes enrere ho pots explicar amb humor i fins i tot carinyo, pero ahir a les 2 de la nit la situacio era bastant peculiar, i els sorolls procedents de la nit de jerusalem (xumba xumba, sirenes i algun esclat de proclames clarament derivades de lingesta dalcohol) em van fer pensar en els veins dels bars de capellades queixantse reiteradament a lajuntament perque quatre joves del poble es queden a xerrar un moment quan tanquen la paradeta i encara van fins a les celles de cerveses i cubates. tots es una cuestio de contextos, es clar.
i quin plaer, amics, escoltar The Go-Betweens mentre passejava aquesta nit per Jerusalem. Qui ho havia de dir! Poses lMP3 i surt la canco, "I'm alright" i de cop tot pren una dimensio mes intima i familiar, tota aquella distancia que te una ciutat estranya i que sembla que te nallunya es converteix en proximitat i desig de permeabilitat. i aleshores camines amb un ritme alegre, no dire que fent saltirons, no caldria exagerar, pero si amb una conviccio que et permet gaudir de tot el que veus, de cada passa raco i senyal que veus, una foto aqui i una foto alla per recordar el moment, daquelles fotos que magraden pero que segurament per a un tercer te un interes zero. quina sort poder associar cancons boniques a experiencies memorables. i aixi com hiroshima te pink floyd ("comfortably numb") i Feist ("how my heart behaves"), Jerusalem te la de Go Betweens i alguna altra que encara no se quina es pero que segur que algun dia, aviat, em fara dir: ostia, aquesta em recorda aquell dia a jerusalem. potser sera "let it die" de Feist.
porto tres dies pero tinc la sensacio que fa setmanes que soc aqui.
soc a jerusalem, una ciutat complexa, creuament dobsessions, creences i testimonis, amb la llum natural mes maca que he vist fins ara.
en dos dies que hi porto les experiencies sacumulen, de tota mena. nomes arribar, al sortir de lestacio, sensacio dactivitat, de coincidencia de maneres dentendre les coses. un cop a lhabitacio del primer hostel, just a les 20h, la pregaria musulmana irromp amb una solemnitat que commou, escoltant la ciutat responent en una cerimonia esteticament impactant, mes enlla de creences. en el moment en que la lluminositat commou mes.
aquesta ciutat es especial, i sempre pots pensar que ho sembla per pura autosuggestio, tants anys parlantne, tanta gent i de tantes menes idolotrantla o sacralitzantla, un cop hi ets per forca et commou. potser, pero es una explicacio que no em convenc. com en altres circumstancies, poques pero essencials, tinc la vivida impressio que no hi ha paraules i que quan hi son (especialment si hi son per pretendre ser concloents) nomes serveixen per limitar el significat del que ens sembla complex perque, en realitat, ens es absolutament essencial. lhome, lespecie humana, no ha inventat res, es incapac de fer res que no shagi fet, nomes imita i interpreta, que no es poca cosa quan els models son especials. pero em fa la sensacio que jerusalem es especialment dificil imitar i com a model dinterpretacio... que us he dexplicar??? probablement es la ciutat historica mes connotada de la terra. i aixo tambe es nota.
com alguns sabeu, soc a israel per motius semicasuals, amb mes intencio de la que penso segurament, pero a gust. tinc un profund interes a visitar (dema si tot va b) el museu de lholocaust, de nou en contacte, com a hiroshima, auschwitz o berlin, amb una part del dolor que majuda a comprendre alguna emocio que no se on identificar ni vull etiquetar, pero que mempeny cap a certs llocs. se el que no es: no es morbo, voyeurisme o historicisme simplon. hi ha una vivencia interior i amb aixo nhi ha prou per actuar.
ahir vaig visitar la ciutat antiga, lepicentre del judaisme, del cristianisme i duna part de lislam. passo dentrar en consideracions o comparacions religioses ni em posicionare malgrat que hi ha evidencies que particularment mhan sorpres enormement i mhan fet sentir fins a quin punt ignorem i ignorem i ignorem, de vegades amb autocomplaenca. el cas es que com a tot centre cultural pero tambe turistic la ciutat antiga te una certa acumulacio dactivitat extrareligiosa i extracultural que atipa una mica, pero les zones 'sagrades' imposen. esclar que, com tot, es questio de sensibilitats, de manera que no mestenc en aixo.
malauradament, i duna manera ironica (un sms enviat des de bcn) cap a les 14 i pico em vaig assabentar que un pirat amb una excavadora shavia llancat contra el transit amb intencio danar cap al mercat de Mahane Yehuda a endursho tot per davant. 2 morts i ell acribillat per la policia, a 500mts de lhostel des don estic escrivint aquest email. quin mal cos que et queda. quina sensacio de tristesa solemne, de silenci i disgust. fins aleshores, i malgrat la consciencia de la peculiaritat del lloc, duna manera latent ingenua havia pensat que no podia passar res. la historia es complexa i els radicalismes es posen les botes, aqui i arreu. aqui son com a tot arreu, pero estan mes a prop. no sem fa dificil imaginar casos similars en altres latituts en que levidencia del xoc entre dos models provoca duna banda reticencia i de laltra ressentiment. i hasta aqui quiero leer... :)
la questio es que arran de latemptat vam marxar abans del previst cap al mar mort, en un trajecte en cotxe absolutament fantastic, duna estetica unica, amb la inaudita sensacio destar descendent cap a un punt unic de la terra, per sota de tot (literalment), en una calma placida, enmig de tot i de res. meravellos escenari, experiencia de les que recordes. es en aquests moments quan penso que mhauria de treure el carnet de cotxe duna vegada, encara que nomes fos per poderne llogar un quan vaig de viatge i fer recorreguts tan sublims (les fotos seran insuficients quan us les ensenyi, pero a un servidor li serviran per recordar lexperiencia) com el que entre ahir i avui mha portat des de jerusalem fins a ein gedi (per dormir), despres a Massada (unes vistes majuscules), Arad, i de nou cap a Jerusalem donant la volta per Kiryat Gat. I nomes amb aquest trajecte s'enten la complexitat del pais i una cosa que es opinable pero per a mi bastant palpable: que mes enlla de conflictes de creences i pertinences, hi ha aspectes del desenvolupament que conve no deixar en mans de segons qui o que, a risc de convetirte en un celula parasitaria.
de manera que he tornat a jerusalem i de nou la llum del a ciutat mha impactat. dema visitare el museu de lholocaust, si tot va be i passejare per la ciutat.
ara mateix, mentre escric, davant de lhostel hi ha un grup de persones tocant els bomgos, com si fos la ciutadella.
ja se sap: "you can run but you can not hide". (ho dic per posarhi una mica dhumor a la cosa).
"Alguien tenía que haber calumniado a Josef K
Entrades
