El Primavera Sound

Després d'anys retirat dels festivals, vaig voler utilitzar el Primavera Sound 2009 per comprovar si mantenir-me allunyat dels festivals (de música) era una rèmora del passat o si seguia plenament justificat. La resposta és que sí, que està justificat.

Els festivals són discoteques a l'aire lliure. Fins aquí, perfecte. Musiqueta, ambient, hedonisme, varietat, 'pertanyisme', bon rotllo, "quedem a l'escenari gran, davant de la taula de so", vaig al lavabo, deixeu-me la màscara de gas", "aquests qui són?", "ah, i molen?" (pregunta curiosa), "quatre euros la birra? quin timo", "vaig a buscar una birra, algú en vol?", etcètera. Tot perfecte fins aquí. Modèlic. I per ni tans sols 150 euros. Una autèntica ganga.

Però les distàncies entre escenaris són llargues. Els escenaris són lletjos, sonen millor que fa uns anys, però són lletjos, els patrocina la marca de cervesa i la cervesa val quatre euros (cinc si els 'mochilaman', una fantàstic servei, te les porta a domicili, a temperatura gairebé ambient).

I els grups que toquen... ai mare de déu senyor! L'eterna conversa sobre el passat i el present, sobre els referents generacionals, sobre el coolisme i la nostàlgia. Els debats que se centren en aquestes variables són erronis, estèrils, no serveixen per a res. El debat ha d'apuntar com a mínim un o dos nivells més amunt. Què és avui un festival de música independent? Un negoci. Fins aquí, fantàstic. Però... per a un melòman, per a algú a qui potser no agraden les discoteques, ni tan sols a l'aire lliure, què és un festival de música? Doncs és una gimcama cansada, frustrant i plena de llevat i gent drogada on l'acumulació de grups t'embafa i t'impediex digerir. Dos escenaris com a màxim farien el fet; però les maratonianes i tumultuoses rutines d'un Primavera Sound només s'entenen des d'un prisma d'anar a passar-ho bé amb l'excusa de la música i amb l'ajuda de tota mena d'ajudes, no cal que les detalli.

Acaba el festival i queden per la memòria experiències interessants, esclar. Però sempre menys interessants que si les hagués tingut en un context propici. Però és el que té: el festival és una fira, acumulació per a la comparació, un aparador de propostes que s'encavalguen i pugnen per ser el 'must' de la jornada.

Marabunta de gent, tonelades de música malbaratada, negoci pròsper (de moment) i èxtasi químic, res com una sessió espontània a casa un amic o un concert de detall en una sala de dimensions sensates per recuperar la passió per la música. Els festivals són una altra cosa, tipus discoteca, polvòdrom o laboratori de quimicefa.