El trist espectacle del talent mancat d'ambició

Observo amb curiosiotat com es deteriora el sentit comú i l'elegància intel·lectual, una expressió salvatjament abusada en articles d'opinió d'opinadors que d'Oscar Wilde només n'han après la capacitat incisiva però han obviat l'extraordinària i profunda condolència, empatia i respectuositat que el movia (per a més detalls, llegiu qualsevol pàgina de "De profundis").

Llegeixo els articles d'aquests dies de terrabastall mediàtic en la premsa estatal i nacional (que cadascú faci les seves divisions) i m'esgarrifa constatar com algunes ments lúcides i aptes per a l'escriptura dilapiden el seu talent en nom d'una ambició privada de tota imaginació i grandària personal. N'hi ha que en tenen prou amb obtenir poder, el poder mediàtic, el poder de la paraula difosa massivament, el poder d'impactar en els lectors, el poder d'omplir el buit existencial amb el mirall de l'escriptura sobre tercers. Aquesta absència d'ambició en gent amb talent és un altre símptoma de la decadència cultural i moral que ens ha tocat viure, i que ens ha fet còmplices d'aquesta misèria moral que tant costa de combatre.

Costa tant que n'hi ha que es pensen que la combaten assenyalant amb el dit les nafres dels demés, i són massa poc ambiciosos per entendre que si haguessin començat per mirar-se les seves nafres ara serien el que realment podrien ser i no el que ells es creuen o els fan creure que són. Malauradament, el joc de miralls dels mitjans de comunicació és massa complex perquè l'ambició sigui alguna cosa més que una pixaradeta de bilis per aquí, una venjança per allà, o un plec de descàrrec a deshora més enllà.

És una llàstima que gent de talent sigui tan poc ambiciosa, perquè n'hi ha poca. Però no és culpa d'ells: la misèria cultural és compartida, i amb els anys, segur, se n'adonaran i potser seran capaços de convertir el seu talent en alguna cosa més que un antídot contra els problemes d'autoestima i acceptació de social.

Depeche Mode, Palau Sant Jordi de Barcelona, 20 de novembre del 2009

Aquesta és la meva visió del concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi d'aquesta nit, 20 de novembre del 2009. Uns quants titulars pels ganduls:

1) "Per mi, que s'estiguin tocant "Enjoy the Silence" tota la nit si volen. La millor cançó pop de la meva generació".

2) fa 20 anys em preguntava com sonarien Depeche Mode si en comptes de fer servir només teclats interpretessin les cançons amb guitarra i bateria. Ara ja ho sé; i prefereixo els teclats i les bases pregravades".

3) El "Violator" és un disc increïble de tant bo, perfecte, complet i rodó. És immaculat, és tan bo que sembla que estigui fet amb un cop de nap".

4) Martin Gore és un sensiblón que m'arriba a l'ànima; aquesta afirmació em delata, però tant me fa a aquestes alçades.

5) Dave Gahan és un xuloputes que cada dia té més veu de cazalla, però quan començar a cantar "Policy of Truth" em sento com si ell fos un ventríloc i cantés com si fos jo qui canta, i m'emociono. I això també em delata, i també se me'n fot.

6) Quan escolto "World in My Eyes" penso que per mi com si volen venir a tocar cada any aquesta gent.

7) El soul-agònic de "Fly on the Windscreen" és un temazo.

8) La versió de "Never Let Me Down" és la pitjor que els he escoltat fer en directe, i amb tot tot el Palau Sant Jordi vibrava amb raó. Lo d'aquesta cançó en directe no té nom.

9) En canvi, la versió de "Behind the Wheel" (el mític inici del "101") ha estat la millor que he escoltat mai, la qual cosa em sembla insòlita i em fa pensar que aquesta gent poden fer el que vulguin perquè tenen repertori per fer el que realment vulguin i quan vulguin.

10) Una dada: la cançó més antiga que han tocat és del "Black Celebration", disc del 1986. Per tant, hi ha quatre discos anteriors dels quals no n'han tocat ni una, i unes quantes són de culte: "Photographic", "Blasphemous Rumours", "Leave in Silence", "Everything Counts", "People Are People", etcètera.

11) El repertori adjetivat: "In Chains" (premonitòria), "Wrong" (visceral), "Hole to Feet" (resultona), "Walking in my Shoes" (rockera), "A Question of Time" (karaokera), "Precious" (desaprofitada), "World in My Eyes" (letal), "Fly on the Windscreen" (agònica), "Jezebel" (hola?), "Home" (aclamada), "Miles Away" (delmontón), "Policy of Truth" (brutal), "It's no Good" (batucada), "In Your Room" (desmillorada), "I Feel You" (millorada), "Enjoy the Silence" (antològica), "Never let me Down" (millorable), "One Caress" (llarga), "Stripped" (clàssica), "Behind the Wheel" (marededeusenyor) i "Personal Jesus" (contundent).

12) Feliç d'haver-los conegut. N'hi ha un que deia: "Don't forget the songs that made you smile and the songs that saved your life"... Les de Depeche Mode a mi m'han "salvat la vida" estèticament parlant vuitanta-set set vegades com a mínim. I si desapareixessin per acte d'alguna màgia pèrfida, se'm faria encara més insuportable ser un ens pensant amb intel·ligència i sensibilitat. I dic això mentre escolto, casualment, "World Full of Nothing" i Gore cantant "... though it's not love it means something"... Li hauria hagut de fer cas tantes vegades..