Lucinda Williams, sala Apolo, 20 de juliol del 2009

M'agrada Lucinda Williams. Té tantes tantes tantes tantes cançons emocionants que no hi caben en un concert ni en dos ni en tres.
Aquesta nit he anat per primera vegada a un concert seu, a la sala Apolo de Barcelona. Hi havia la plana major de la crítica, i tot i no estar ple a petar, estava ple, feia goig i es notava l'expectativa que generava el primer concert de la cantautora nord-americana a la ciutat. Lucinda és una compositora excepcional, un personatge peculiar, una persona significativa perquè està plena de significats. Ella és metàfora de moltes coses: vida esforçada, frustracions, desil·lusions i lluita persistent per aixecar-se i mirar endavant. Fa trenta anys que fa música, trenta anys perseguint cançons rodones, esforçant-se per compondre amb excel·lència, revertint les mancances amb talent i treball, bebent de les fonts clàssiques de la música d'arrels nord-americana (blues, country, rock) sense despistar-se. La seva discografia és un pilar, és un recorregut impecable per la tradició, un conjunt de lletres fantàstiques, de realisme de vegades cru i sempre sensible, defugint per igual els tòpics i les perífrasis buides de significat. Va al gra quan ho necessita ("Passionate Kisses"), busca una metàfora quan la necessita ("Blue"). Té el sentit de la mesura, un do difícil quan es transita sistemàticament pel camí de l'expressió personal.


En el concert a l'Apolo ha predominat la vessant rockera. La banda d'acompanyament atacava les cançons més rítmiques amb contundència i precisió, impecables. Només en els mitjons temps s'hi trobaven a faltar matisos com els que va immortalitzar en el seu enorme disc en directe "Live @ The Fillmore". És l'únic però. La resta, descomunal. Moments d'èxtasi: quan ha sonat "Changed the Locks", una cançó que sempre m'havia semblat un pèl secundària i que avui m'ha semblat poderosa i commovedora, més que una cançó una puntada de peu i un crit des del cansament i el desig de passar pàgina. Una manera de dir "deixa'm en pau d'una vegada" tan poètica com visceral. Gran Lucinda.

Han sonat "Righteoulsy", "Real Live Bleeding Fingers and Broken Guitar Strings", "Little Rock Star", "Out of Touch", "Drunken Angel"... i malgrat que no han sonat desenes de cançons que formen part de l'imaginari emocional de qualsevol que s'hagi sentit atrapat pel songbook de la Lucinda, malgrat que el concert hauria desitjat que durés un parell d'hores més, i no exagero, la sensació és d'haver vist una artista que beu a part, amb una actitud escènica tan discreta, tan al marge, tan poc donada a l'exhibició, tan despresa d'ego, tan incorrupte i tan conscient de què és el que realment importa (emociona) i de què és el que no cal perdre ni un segon fent sobre un escenari... Gran Lucinda.

La sensació, les sensacions, l'impacte ha estat dels que recordaré. Hi ha concerts i concerts, centenars, però quan fas balanç, quan un dia et pregunten "i quin és el millor concert a què has anat", aquest serà dels que passaran pel meu cap quan busqui la resposta. Que no hi ha resposta per aquesta pregunta ja ho sé, però en el camí de trobar-la, et passen pel cap (pel cap?) imatges, moments, i veus PJ Harvey, Fugazi, Madonna, Tindersticks, Moonshake, Portishead, Sonic Youth, Moldy Peaches, Jane Siberry, i uns quants més, a banda dels que has oblidat però un dia recordaràs i els que has oblidat i probablement no recordaràs ni falta que hi fa. Lucinda estarà a la primera selecció, la dels moments impactants, la dels moments en què entre l'escenari i tu no hi ha cap altre distància que la proximitat.