Menorca en fragoneta

Menorca segueix preciosa. Tan a prop, tan senzilla, tan ben tractada que sembla un fill mimat que en comptes de sortir insolent surt generós i agraït i retorna tot l'afecte rebut amb bellesa, calma i serenor. Això desprèn Menorca.

Viatgem en furgoneta, en la 'fragoneta' de color de taronja del 1975, una volkswagen clàssica que ens fa sentir encara més privilegiats de poder estar voltant per aquesta illa inverosímil. S'hi està tan a gust que costa acceptar que tanta proximitat no va aparellada amb la facilitat per venir-hi i estar-s'hi. No. Aquí pots venir quan pots i no és sempre ni sovint. Diners i vacances són variables capricioses.

Però ara hi som i disfrutem d'aquest entorn preservat, acollidor i natural. Excepte les mostres de peculiaritats insanes de la condició humana (killàmen fent trompos amb els cotxes en una esplanada al costat de l'aparcament on tenim la fragoneta, que queda coberta de pols per la gracieta dels adolescents crònics) aquí tot té un ritme especial. I com que és una illa menuda et sents que formes part del grup de privilegiats que en aquest moment habiten l'illa.

Segueixo flipant amb els paisatges, senzills, verds i marrons, el camí d'en Kane, una mena de via lenta rural que creua parts de l'illa i que en la primera visita vam creuar en moto, les cales que semblen acabades de fer, les carreteres envoltades de vegetació, les vaques menorquines que respiren aire nèt i fan cara d'estar tranquil·les, al lloc que toca.

El racó de Maó que m'agrada (el mirador casi davant del port esportiu, a prop de la Duana) és el primer lloc on m'he estat, dues hores escoltant música i mirant la gent passar, els cotxes aparcar i desaparcar, el dia escalfant-se de bon matí, i el brogit d'aquella àrea, el més semblant a una zona estressant que he reconegut per aquí. Quan te n'allunyes un parell de quilòmetres la màgia natural de l'illa s'apareix amb parsimònia, a poc a poc, com si no tingués cap transcendència, que no la té excepte per al visitant que no viu aquests espais, aquests entorns i aquests significats sota el dictat de la quotidianeitat. Perquè fins i tot tota aquesta bellesa es pot convertir en rutina, en dia a dia i en paisatge que de tant veure'l no es veu. Però per sort i per desgràcia, aquest paisatge no forma part de la meva rutina, i per això cada vegada que en formo part m'al·lucina.