El trist espectacle del talent mancat d'ambició

Observo amb curiosiotat com es deteriora el sentit comú i l'elegància intel·lectual, una expressió salvatjament abusada en articles d'opinió d'opinadors que d'Oscar Wilde només n'han après la capacitat incisiva però han obviat l'extraordinària i profunda condolència, empatia i respectuositat que el movia (per a més detalls, llegiu qualsevol pàgina de "De profundis").

Llegeixo els articles d'aquests dies de terrabastall mediàtic en la premsa estatal i nacional (que cadascú faci les seves divisions) i m'esgarrifa constatar com algunes ments lúcides i aptes per a l'escriptura dilapiden el seu talent en nom d'una ambició privada de tota imaginació i grandària personal. N'hi ha que en tenen prou amb obtenir poder, el poder mediàtic, el poder de la paraula difosa massivament, el poder d'impactar en els lectors, el poder d'omplir el buit existencial amb el mirall de l'escriptura sobre tercers. Aquesta absència d'ambició en gent amb talent és un altre símptoma de la decadència cultural i moral que ens ha tocat viure, i que ens ha fet còmplices d'aquesta misèria moral que tant costa de combatre.

Costa tant que n'hi ha que es pensen que la combaten assenyalant amb el dit les nafres dels demés, i són massa poc ambiciosos per entendre que si haguessin començat per mirar-se les seves nafres ara serien el que realment podrien ser i no el que ells es creuen o els fan creure que són. Malauradament, el joc de miralls dels mitjans de comunicació és massa complex perquè l'ambició sigui alguna cosa més que una pixaradeta de bilis per aquí, una venjança per allà, o un plec de descàrrec a deshora més enllà.

És una llàstima que gent de talent sigui tan poc ambiciosa, perquè n'hi ha poca. Però no és culpa d'ells: la misèria cultural és compartida, i amb els anys, segur, se n'adonaran i potser seran capaços de convertir el seu talent en alguna cosa més que un antídot contra els problemes d'autoestima i acceptació de social.