"In the Loop"

"Take no Prisoners", a més d'un directe macarra de Lou Reed, és una expressió contundent, de màxims, la declaració d'intencions definitiva. Desapareix el marge, el matís, la subtilesa. Tot o res, ni compassió ni especulació o estratègia. Dialèctica? De màxims, arguments extrems. Iso 6400, per entendre'ns. Obertura màxima, full equipe.

"In the Loop" és una pel·lícula a les ordres del "Take no Prisoners": gas a fondo i sense pietat. Acidesa? "De la que fa sortir llagues". Moralitat? "Al fons a la dreta". Picades d'ullet? "Picades d'ullera, en tot cas". Despietada i realista. Tan realista que fa por i serà de difícil digestió pels benevolents i/o ingenus que diran que "exagera", que el món "no funciona així". Tenen raó: el món és un lloc cruel i sense una vena als ulls pot resultar insuportable. Que li diguin a Albert Camus, a Kurt Cobain, a Franz Kafka. "In the Loop" no fa s'envena els ulls, mira al sol a la cara i l'espectador pot cremar-se, o tancar els ulls. O dur ulleres protectores. Però de la hòstia no se n'escapa.

Fa unes setmanes vaig llegir al RDL un article del Joan Pons sobre sèries de TV de la dècada del 2000. Com que en conec el criteri i el rigor, i encara que de vegades no coincideixo amb les seves línies argumentals, respecto els seus judicis de valor i quan destaca una obra sé que serà interessant, que no serà un hype de flipada momentània per entendre'ns. En l'article em va cridar l'atenció una referència a una sèrie, "The Thick of It", de la qual no n'havia sentit a parlar (no estic especialment al dia de les sèries, he vist les òbvies: "Soprano", "The Wire", "Mad Men", "The Office", "Breaking Bad", "Lost", "Alias"...). La vaig veure i em va agradar: corrosiva, esqueta, amb ritme, amb guió, amb posicionament, tot bé.

La sorpresa va ser quan, ja enbutacat al cine, els primers minuts de "In the Loop" vaig constatar que la pel·lícula és una transposició de la sèrie en format llargmetratge. Ara sé que el director i coguionista (Armandi Ianucci) i els principals actors hi són. I s'hi afegeixen bèsties pardes com James Gandolfini 'Soprano'. El resultat és excessiu, deliciosament excessiu. Es recrea, flirteja amb la caricatura, s'abona a la hipèrbole al guió, d'acord, però quina connivència amb el sarcasme tan necessària de tant en tant per no oblidar que la realitat (miserable) supera la ficció (misericordiosa).

Deliciosa com la llimona. Però -diran alguns, jo no- millor beure-la amb palleta per no fer-se malbé l'esmalt de les dents...