Decència

Vigo Mortensen fa d'Everett a Appaloosa, la pel·lícula d'Ed Harris sobre el de sempre: la força de l'amor. L'amor com a correctiu, i com a far moral. El personatge d'Ed Harris, Virgil Cole, és un paio executador amb dificultats de comunicació perquè no té el costum de matisar. Quan li fa falta la paraula exacta per explicar-se amb precisió (és de perfil simple però prou llest per entendre que en ocasions dir la paraula exacta és essencial) que acut a Everett/Mortensen, que és el seu alter ego il·lustrat. Com li diu Harris durant la narració, la seva debilitat és que té sentiments. Té raó Harris? Dèbil en relació a què? És dèbil -té sentiments- qui vol o qui pot? O qui els mostra? O qui els saps mostrar? O qui els sap expressar?



Fàbula moral i pel·lícula amb moments fabulosos, Appaloosa m'ha fet pensar en la rectitut moral dels westerns, pel·lícules on el paisatge dibuixa el codi ètic i moral, on l'aridesa del terreny és l'aridesa de les persones, on les barres dels saloons són metàfores de l'ànima humana, sòbria i èbria en funció de la dosi, de la decantació del dia, d'un detall, d'un gest, d'un batec de més, accelerat i pertorbador. És colpidora l'escena en què Harris, contrariat perquè se sent qüestionat o avergonyit de la part de si mateix més sentimental, fot una pallissa a un pobre desgraciat que beu, patosament, sí, però en realitat només embrutant la seva pròpia dignitat, però rep un jec d'hòsties: en absència de paraules, cops de puny, en absència d'acceptació, projecció. En absència de compassió, càstig. Tant fa la víctima quan la víctima és un mateix, pensen els botxins, per fatalitat de les víctimes.

Appaloosa respira motius universals. El tercer vèrtex és Jeremy Irons. Harris, Mortensen, Irons. Triangle pesat, rols universals: 1) austeritat coherent; 2) sentimentalisme fugisser; 3) misèria moral. I és el 2 qui decideix, qui, en últim terme, transcendeix el paisatge àrid, qui se sobreposa a la misèria moral i legitima el seu destí, el seu camí solitari i sentimental.