ひろしま

Bon dia a tots...

Alguns ja ho sabeu, daltres no, pero soc al Japo de vacances i avui estic especialment coomogut perque soc a Hiroshima, una ciutat significativa, si mes no.

En croniques anteriors del viatge he explicat detalls de la vida nipona urbana i dalguna escapada mes rural o campestre.

Avui, a punt de finalitzar el viatge, mhe sentit realment commogut per ser on soc. De fet, us escric des de 100 metres don va ser lepicentre de lexplosio (a 600 mts dalcada, pero, perque fos mes destructiva, que en questions daquestes lespecie humana es prou enginyosa: i com podeu veure, no dic "els americans" perque no soc tonto), despres de passar el dia visitant la zona i el parc monotematic que gairebe lenvolta.



Hi ha detalls que seguirament ja heu vist en fotos i documentals, pero nhi ha daltres que nomes es copsen estant aqui. Si algun de vosaltres ja hi ha estat, suposo que mentendra millor. Nomes baixar del tren bala (4 hores de tokyo a hiroshima, quina meravella, i puntual al minut) ja notes que la ciutat es especial. Autosugestio? potser, pero tambe realitat i significat. Comencant pels tranvies, alguns ronecs, que grinyolen, com el que mha portat, tan bon punt he sortit de lestacio, cap a atom bomb dome, pel carrer principal de la ciutat. A Hiroshima la gent fan pinta molt mes despresa que a Tokyo, sense deixar de ser marca de la casa nipona... Ledifici que va quedar migenderrocat i que s-han encarregat de preservar, el que es veu a les fotos (te una cupula de ferro feta caldo), es un monument sensacional, carregat de significat, un continent que vessa de continguts, una constatacio visual instantania dun horror caigut del cel, en plan apocalipsi.

Curiosament, un cop he creuat el riu cap al parc de la pau (on hi ha el museu i els nombrosos monuments que el fan bategar), mhe assegut una estona a mirar el dome desde latra vora del riu, una mica de reflexio interna i aquestes coses, i mira per on que, despres de 16 dies al japo sense que ningu em molestes en CAP moment (de vegades a pesar meu!), se matansa una senyora amb una noia i em pregunta que "whel du iu come flom", i li dic que despanya (matisar lo de catalunya em sembla ridicul estant aqui: en el llibre de visites del museu he escrit un text, lhe firmat com a santi i en la nacionalitat he posat un sincer interrogant) i la dona mha dit que que be i tot aixo (res de toros ni flamenc, this time). La dona feia uns ulls rars, em mirava duna manera que si no fos perque era impensable, hauria pensat que em volia seduir o alguna cosa. Pero no anava gaire equivocat: volia seduir la meva anima. Com quan trucava un harei krishna a la porta de casa, la senyora aquesta mha comencat a dir que avui era un dia bonic perque ell em portava "the good new" de la biblia. Deu meu. Estan a tot arreu.

He visitat desenes de temples aquests dies, busistes i sintoistes, i NINGU mha atabalat ni mha pretes menjar el coco fins que, un cop a Hiroshima, i suposo que "encomanada" pel proselitisme pacifista que despren la ciutat, sha sentit obligada a compartir amb mi la seva "bona nova". No ho se, de vegades el silenci es tan respectuos i apropiat que trencarlo es violent i molesta. Per sort, tota lescena ha durat menys que el temps que he tardat a escriurela.

I la he oblidat de seguida, perque de cami cap al museu, uns nens japonesos duna escola que estava de visita, mhan abordat amb　la cracateristica educacio nipona i mhan dit en angles "som estudiants i voldriem que ens escrigues un missatge de pau" en una llibreta que portaven. era la tipica practica de lescola, i esclar que els la he escrit, fins a 4, de fet. educadissims. "Domo Arigato gozaimashita" amunt i avall.

En quant al museu, que us he de dir? Que a linici de la visita la gent comenta coses i al final tothom esta callat i traga la saliva com bonament pot.

En el llibre de visites ilustres, hi havia missatge de samaranch i fidel castro, per cert.
pero tambe de vacalv havel, que consti.

hiroshima es una ciutat molt japonesa contemporania, amb bastanta organitzacio quadriculada (kyoto sembla una mica leixample...), amb boulevards comercials, starbucks, mcdonalds, tendes nike, adidas... es barnis doccident sobre fusta dorient. i cada any que passa, una capa mes de barnis. aixi es japo. simplificant al maxim.

sento simpatia per hiroshima i els seus habitants. mels miro molt quan vaig en tranvia, sobretot a la gent gran, no puc evitar mirar quins ulls fan. de seguida puc treure conclusions molt erronies, pero no puc evitarho, sem fa impossible estar a hiroshima i oblidarme per un sol moment que soc a hiroshima. hiroshima: 6 agost 1945, 8.15am.

com que no soc ingenu, no crec que el que va passar no es repeteixi, mes aviat al contrari i a pinyo. pero magrada haver estat aqui en persona, suposo com qui creu en mahoma i va a la meca, jo crec que lespecie humana malgrat tot i vaig a hiroshima igual com vaig anar a berlin i vaig visitar el camp de sochensausen (segurament lhe escrit malament de nou). soc optimista: veure la ciutat dhiroshima et fa serho, veure el dia a dia, el mantemniment dunes runes que deuen ser doloroses pero saber apreciar el significat profund que tenen em sembla un exemple descomunal dhumanitat. no parlo dels "japonesos", parlo dels humans que van patir lexplosio.

com podeu intuir, en un lloc com Hiroshima es facil detectar tendencies pacificoides, mig hippies mig disneyland. alguna frase en plan "visca la pau al mon" shi pot llegir, logicament, i mimagino que per als moltissims nens que aquest mati he vist fent la visita te un significat mes pur que per a mi, que ja tinc una edat i se que, dalguna manera, tots, alguna vegada, hem actuat com si pilotessim lEnola Gay, i despres ens hem sentit malament. Hiroshima es lespecie humana a escala majuscula. i ara no dire laforisme barato "tots som hiroshima", pero tots podem serho, segur. deia que la tendencia hippioide hi es, pero bastant controlada. potser perque esta tan lluny i no shi arriba facilment i, a mes, aqui entrar drogues no es facil, i de vegades, no em malinterpreteu, els hippies sembla que sense una mica de maria es desendollen...

quan era a punt dentrar al museu, una profesora duna de les escoles, se mha ofert a ferme una foto amb la meva camera (com que estic sol a hiroshima, mhe autofotografiat mes duna vegada, en plan ultranarciso, tot i que no acostumo a ferme les fotos de turista de rigor, pero en aquest cas, com us deia, per a mi aixo es una mica com estar a la meca...), be deia que la mestra se mha ofert per ferme la foto, i en acabat, sha interessat per saber don era i tot aixo, sense pretendrem menjar el coco. el que mha sobtat enormement es que mha preguntat (en serio) si sabiaque havia passat a hiroshima el 1945. en serio. li he dit que si, esclar, que per aixo havia vngut etc. mha fet lefecte que al japo molta gent deu pensar que a espanya i companyia no sabem ben be que va passar.

tampoc mha destranyar, si tinc en compte que la primera persona japonesa que vaig coneixer, la Manami, una amiga duna amiga de lamic que mha acollit a tokyo, em va dir literalment que no sabia on era espanya. al cap duna hora ja havia mirat al wikipedia, em van dir. ara ja ho sap.

hiroshima,doncs. que dificil parlarne sense caure en topics, que dificil dexplicar, que commovedor i que proper.

be, em quedo ambuna frase bastant repetida al museu, pseudohippie, pero bonica: arran de la terrible explosio (calor, radiacio, pluja acida i vents tremendos), es va dir a hiroshima que en 75 anys no hi creixeria res. al cap de poc, a la zona arrassada (enorme) van creixer els primers essers vius vegetals postexplosio, i per　als habitants quie quedaven dhiroshima, aquesta constatacio de que la vida continuava malgrat que linfern els havia visitat (i seguiria visitantlos: cancers, leucemies, malformacions, traumes...) els va donar anims per seguir endavant (segur que no a tots, pero colectivament si).

De manera que de seguida que torni a bcn, em comprare una planteta i la cuidare com si fos una maqueta a escala del dia davui.

Salut i records a tothom

santi