'Andrómaca", de Jean Racine

Inspirat en "La Eneïda" de Virgilio, el francès Jean Racine (1639-1699) fa a "Andrómaca" una exhibició de precisió narrativa, tensió argumental, economia de mitjans i puresa lingüística de l'alçada d'un campanar. El text, breu, concís, palpitant, és un crescendo dramàtic en què la tragèdia s'ensuma, el què és una fatalitat, però el com és el que determina la grandesa de l'obra, la manera com s'expressa, la psicologia dels protagonistes, el creuament d'interessos d'un triangle amorós que no és triangle en realitat sinó una filera, la tragèdia explicada com a narració i alhora com a lliçó.

"¡Gracias a los cielos! Mi desgracia sobrepasa lo que esperaba.
Sí, te alabo, !oh cielo!, por tu perseverancia.
Aplicado sin tregua al cuidado de castigarme,
me has hecho alcanzar el colmo del dolor;
tu odio se ha complacido en hacerme desgraciado:
nací para servir de ejemplo de tu cólera,
para ser un modelo perfecto de desgracias.
¡Pues bien!, muero contento y se cumple mi destino".
(Orestes, escena 5 de l'acte 5).