El 'Hamlet' d'Ostermeier

El Hamlet dirigit per Thomas Ostermeier i interpretat per la Schaubühne Am Lehniner Platz Berlin al Teatre Lliure. Sempre disposat a conèixer un punt de vista sobre Hamlet. Sobre Shakespeare, sobre nosaltres, universal, definitori. Follia i cordura de la mà. Qui en coneix els límits, els costures, els pedaços que apleguen una i l'altra? Cada interpretació de Hamlet és un intent d'establir aquests límits.

Thomas Ostermeier presenta un Hamlet més foll que assenyat, vibrant i lúcid però un pèl autoparòdic quan l'actualitza a través de referents contemporanis com el hip-hop (tot i que la interpretació del (crec que no m'equivoco) The Message de Grandmaster Flash & The Furious Five que fa Hamlet en clau de MC és realment còmica i fins i tot apropiada en l'escenografia). La profunditat del seu dolor, la complexitat del dolor basat en una certesa intuïda i la manera com resoldre'l, l'anàlisi de les accions pertinents que no sempre coincideixen amb les accions més adequades per a l'objectiu, la presa de decisions, el teatre dins del teatre (la clau del text original, el moment sublim), el desemmascarament de la veritat i la tragèdia consegüent, el drama dels fets consumats i el poder simbòlic de la justícia, sentenciada en vida però paradoxalment viscuda en mort.

La frase final, el "The rest is silence" que obre un buit còsmic de foscor i interrogant, un espai encara pendent de ser emplenat, un full en negre per escriure-hi en blanc... quan? Shakespeare metafísic, atrevint-se a formular l'interrogant definitiu. "The rest is silence".

Ostermeier mostra un Hamlet un pèl histriònic, lúcid i desacomplexat, conscient i vigorós, bromista fins i tot ("New balls..", diu simulant que és un tennista que serveix amb pilotes noves quan es disposa a combatre espasa en mà amb Laertes), en una escenografia esplèndida sempre presidida, a prop de platea, per un terreny de sorra molla i des del primer moment tenyida de mort, perquè s'hi enterra el rei assassinat, el pare de Hamlet. La omnipresència del cadàver, la presència del testimoni del crim, Hamlet, i l'evidència de la venjança tramada entre el deliri, la follia, la genialitat i la víscera, confluent en una escena final que tot ho sintetitza, tanca l'obra i obre la resta, que és el silenci.