"Un món feliç", d'Aldous Huxley

Al Nadal vaig rellegir Un món feliç d'Aldous Huxley. L'havia llegit a tercer de BUP, sota les directrius de la Maria Antònia Aleman, la millor professora que he tingut mai, observadora del rigor, la precisió, l'elegància i el respecte pel coneixement. Un referent.

El record que tenia del text de Huxley em feia pensar en envasos de vidre plens d'embrions sent genèticament modificats per abastir les necessitats d'una societat predeterminada. Un record que descobreix què em va impactar més en aquell moment, a aquella edat, en aquell context, quan encara havien de passar tantes coses que m'han fet qui sóc.

De la recent lectura del mateix text, me n'ha quedat una impressió més humanista, si es vol, menys hipotètica (se suposa que és un llibre de ciència ficció) i més realista: hi ha una al·legoria social que basteix el text i el que s'hi diu, però en essència és una descripció de la conducta humana, les seves contradiccions en l'anhel i necessitat d'establir una societat i les renúncies que fa l'espècie en nom de la llibertat i la pau social (que d'altra banda tampoc assolim).

Em quedo amb una reflexió: Un món feliç es planteja si per tal de ser feliços ens compensa renunciar a l'art i a la ciència. Si volem (podem) ser feliços sacrificant Shakespeare i Darwin.

No és tan fàcil respondre, especialment si coneixem l'obre de Shakespeare i Darwin i, per tant, si coneixem la nostra condició humana.