"Circus", de Britney Spears

Un deu per cent de provocació que admeto, però no més, fa que m'agradi dir que m'agrada Britney Spears. Molt. Per ballar, per tenir subidons, per oscil·lar entre l'àmbit d'un tequila i el d'una cervesa, per deixar de banda la transcendència i optar per l'evidència. L'obvietat tan ben expressada que mola rotundament de Britney Spears, el seu simbolisme contemporani, tot el que ha representat, la col·legial morbosa, la ianqui odiosa, la música comercial (uff...), la ximpleria, la tia que molts es voldrien ventilar, la persona que tants voldrien enderrocar perquè evidencia un veritat dolorosa: que una persona qualsevol pot arribar al màxim de fama, èxit, diners, etc, i que per tant, si no s'hi arriba, a qui es pot responsabilitzar? Who's to blame? Per tant, fot-li llenya a la Britney perquè el seu èxit és el mirall del teu fracàs. Per això tants han viscut amb alegria entusiasta els dos últims anys de la Spears, els seus problemes personals, el seu descens a la misèria de la quotidianitat, perquè veure la seva merda els permetia pensar, miserablement, "veus, molt èxit per acabar sent una merda com tots".

Doncs no. No tots, amics. El problema no és la Britney, el problema és confondre els objectius i volen ser qui no ets ni seràs ni pots ser i potser ni tan sols vols ser. Britney volia ser Britney i ho va ser, ha pagat un preu alt però ara ho torna a ser amb un disc molt decent ("Circus"), impropi d'algú que ha viscut dos anys enfonsat a la misèria. Bravo per ella, que segueix sent Britney perquè ho és.

Cadascú que sigui qui vol i qui pot ser.