Per motius que només puc atribuir a una ganduleria de la qual no sé com respondre i que lamento i que gairebé m'avergonyeix, encara no havia vist "La doble vida de Verónica", de Krzysztof Kieslowski, l'admirat director autor de "Rojo" (dins de la celebrada trilogia "Tres colores"). L'exquisit gust d'aquest fantàstic descriptor de l'Europa central, l'Europa profunda, l'Europa clàssica, també respira profundament en cada fotograma d'aquesta magnífica pel·lícula, una successió de planos preciosos, acurats, amb una fotografia sensacional que transmet la sensació tardorenca que tan contribueix a explicar el que la narrativa del film explica. Doble encert: el "com" és preciós, per moments extasiant; el "què" és tan Kieslowski com "Rojo", un optimisme matisat, de tons ocres i contrapunts vívids, com el vermell (de nou el vermell) que filtra el plano en què Irène Jacob 'espia' a través del vitrall d'una porta el seu... 'estimat'?
Quina meravella.
Quina insensatesa encara no haver-la vist. La música, el ritme narratiu, la Jacob, la dualitat, el tema de la identitat (sempre present en qualsevol artista del segle XX), del qui sóc, què vull, què sento, qui puc ser... La subtilesa, els matisos, l'absència de veritats, la presència d'intuïcions, les preguntes sense resposta, l'amor com a abstracció i l'amor com a silenci còmplice.
Quina meravella.
Entrades
4 comentaris:
el fragment diu massa de la peli...
la doble vida de Veronica es la películ.la preferida d´una amiga meva bastant estimada que es actriu a mi m´agrada però ahir vaig veure una d´Isabel Coixet que crec que no li fa res d´ombra que es diu el silencio de las palabras.
Se sap q tinc moltes ganes de veure la double vie de Véronique... la q sí he vist és La vida secreta de la palabras de la Coixet, bona peli i banda sonora de l'Anthony... correcte.
Publica un comentari a l'entrada