Lisabö a Zaragoza

M'importa poc o molt poc que toquin amb dues bateries, que cantin en euskera, que siguin íntegres, que comencin el concert amb una dedicatòria emocionada cap al desaparegut Mikel Laboa. Ara mentre escric m'importa poc tot el que en realitat m'importaria si em deixés endur per l'empatia.

El que ara compta és la intensitat i el moment, el context i la hòstia sònica als timpans, el compromís estrictament musical, la devoció per la intensitat de la cançó, com la devoció de Shakespeare per la musicalitat dels versos, el fons i la forma agermanats, la meravella de l'art quan ni pateix d'esteticisme ni d'incapacitat d'expressar-se amb precisió. Fons i forma, què i com clavats.

Lisabö a Saragossa, a la sala Arrebato, diumenge 7 de desembre del 2008. Llauna de sardines fent de caixa de ressonància i Lisabö esprement al màxim l'axioma del rock que es projecta cap a dins i no cap a fora: toco, intensifico, mesuro i desboco quan "he de", quan el cos m'ho demana, quan la cançó m'hi obliga, quan mig tanco els ulls endut per una corrent interna primitiva, una energia visceral estomacal que et posa on fire. Això és el rock (una concepció del rock aliena a les derives de l'exhibicionisme extramusical) quan s'abona al mínim comú divisor (que és el màxim d'intensitat, el mínim de llevat) i es deixa estar de parafernàlies i pretenciositats certament ridícules.

No és soroll, no és volum, no és mala llet, no és ràbia, no és militància, no és res de tot això. És treure de dins cap a fora per tornar-ho a posar a dins intensificat pel fet únic d'haver-ho compartit. Per això vibrem tant sols però vibrem tant tant si notem la complicitat del del costat o, quan s'escau, del propi músic, en directe, enviant de dins seu cap a fora la cançó, com si sortís d'algun lloc on sempre ha estat i el grup, Lisabö, ha sabut expressar-la en un llenguatge que entenem. És bàsic, no cal donar-hi voltes, és essencial, és comunicació.

(imatges d'un concert al Tanned Tin, a Zaragoza l'escenari era lleugerament més petitó)